NEWSLETTER
Identitat i celebracions
L’extrema dreta es va posar nerviosa amb l’Espanya-Marroc del Mundial de Qatar. Primer, va enviar els seus conillers mediàtics a buscar joves espanyols d’ascendència marroquina a preguntar-los quina selecció animarien. I els van reprendre per ser mals espanyols que no sentien els colors de ‘la Roja’. Després, prenent com a referència el mirall belga, van atiar la preocupació de les policies per possibles aldarulls després del partit. I després de la derrota d’Espanya, com ha explicat Jordi Basté a RAC-1, es van dedicar a mirar d’encendre els ànims amb fotos falses a les xarxes sobre les suposades barbàries dels seguidors del Marroc. Cal dir que les celebracions de la victòria sobre Espanya no van ser gaire diferents de les que s’hauria produït amb els papers canviats: cotxes amb botzines, aglomeracions al centre de les ciutats i algun contenidor cremat pels que s’amaguen en qualsevol multitud que es formi per provocar tumults.
Aquest serial futbolístic ha despertat, de la mà dels nacionalistes més banals, un cert debat sobre la identitat d’aquestes segones generacions, en aquest cas d’ascendència marroquina. Suposo que als que els critiquen per ser espanyols però sentir-se marroquins els sembla el més normal del món que els fills dels veneçolans del barri de Salamanca continuïn animant la seva selecció o manifestant-se contra Maduro. És clar, el seu cas ho consideren diferent. Però en realitat és el mateix. Els fills de qualsevol emigració no es comporten homogèniament. Coneixem fills o nets d’exiliats republicans o de treballadors espanyols dels anys seixanta que no han mantingut cap vincle amb Espanya. I d’altres, que el van mantenir fins al punt de tornar quan van poder, tant per raons polítiques com econòmiques. No veig per què els que venen a Espanya des d’altres països s’han de jutjar de manera diferent dels espanyols que se’n van anar a altres països. La identitat és una cosa molt sensible que s’enverina amb la política. Vox ha reintroduït el debat a Espanya com una part del nacionalisme ho va fer a Euskadi o a Catalunya. En lloc de fixar-se en la samarreta que portaven, s’haurien de fixar en el lloc que van triar per celebrar. ¿Hi ha algun lloc més català per celebrar una victòria futbolística que la Rambla? Compartim els espais respectuosament i deixem a cadascú identificar-se amb el que més li agradi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.