Putin i els seus dimonis interns

En el primer cas, tot apunta que està decidit a no sortir amb les mans buides d’Ucraïna i que, per tant, seguirà entossudit aredoblar l’esforç militar fins on sigui necessari per almenys no haver de cedir més del que ja tenia abans de febrer (Crimea i part del Donbass). En el segon, ja hi ha qui considera que pot ser el seu veritable taló d’Aquil·les recorrent a dades com les que presenta la intel·ligència britànica, que indicarien que només un 25% dels russos aposten per la guerra i un 55% veuen amb bons ulls l’inici d’una negociació de pau.

Els qui pensen així obliden que Putin compta amb un considerable capital popular per ser vist majoritàriament com a sinònim de millora de condicions de vida i de recuperació de l’orgull de ser rus, tot això vist des de la perspectiva d’una Rússia que arribava a aquest segle enfonsada i menyspreada internacionalment. A més, en els seus 22 anys de regnat s’ha encarregat molt seriosament d’eliminar tota oposició parlamentària (oligarques amb vocació política inclosos), tots els mitjans de comunicació independents i tota societat civil organitzada amb perfil crític.

Notícies relacionades

Brussel·les proposa prohibir l’accés de Rússia a tota mena de drons

Putin considera que el conflicte d’Ucraïna es pot allargar, però descarta una altra mobilització

Això no vol dir que no pugui tenir problemes. Uns poden derivar de la necessitat d’ampliar encara més la mobilització forçosa que ja està realitzant si les unitats desplegades sobre el terreny no són capaces de revertir la desavantatjosa situació actual i ha d’apostar per una guerra encara més llarga. Altres tenen a veure amb el repte que li poden plantejar els ultranacionalistes i personatges com Aleksandr Duguin i Serguei Prigozhin, que li exigeixen decisions més resolutives per imposar-se a Ucraïna (armes nuclears incloses). Fins i tot pot témer una revolta militar interna, tant des de baix –per uns soldats que se senten maltractats pels seus comandaments– com des de dalt –per desacord amb els plans de Putin–. Es podria afegir també una possible fractura en el nucli central del règim i l’abandonament del barco per part dels qui busquin salvar-se de la crema, però res indica que Serguei Xoigú (ministre de Defensa), Aleksandr Bórtnikov (cap del FSB) o Nikolai Pàtruixev (secretari del Consell de Seguretat) facin aquest pas. La llista no s’acaba aquí, ja que una revolta massiva a Bielorússia o a Kazakhstan també podria crear-li problemes a Putin, forçat a intervenir-hi per evitar que aquests països escapin a la seva òrbita.

Però probablement el factor que més pot complicar-li els càlculs i la permanència en el poder és l’esclat d’una revolta popular derivada d’una profunda recessió econòmica, sigui com a efecte de les sancions internacionals o de la necessitat d’augmentar exponencialment les despeses per finançar la invasió a Ucraïna. El que passa, en tot cas, és que tampoc sembla que les previsions per a final d’any apuntin en aquesta direcció. D’una banda, la caiguda del PIB que preveu el banc central rus ronda el 4% (el 45% a Ucraïna) i, de l’altra, el deute extern no arriba ni al 20% del PIB, una xifra que concedeix un ampli matalàs a Putin per absorbir sense gaires problemes el possible malestar que generi la continuació de la guerra. Això significa, desgraciadament, que Putin encara té marge.