Rodalies un altre cop

La investigació en marxa encara ha d’aclarir les circumstàncies exactes que expliquin el xoc de dos trens de Rodalies aquest dimecres a Montcada. El comboi que va topar amb el que estava aturat a l’estació potser va confondre un senyal verd que no li corresponia o, el que de moment sembla més probable, es va passar, seguint els protocols, un senyal que li permetia circular a una velocitat que li deixés frenar dins la distància en què disposés de visibilitat. I o bé la velocitat no va ser l’encertada (tot i que de fet el maquinista la va reduir, cosa que va limitar els danys a 155 ferits lleus), per un error humà o per la combinació de la boira i els llums posteriors insuficients de l’altre comboi, o potser una senyalització com la d’aquest tram no hauria d’estar desplegada abans d’una estació a la qual s’arriba per una corba amb poca visibilitat.

Sigui quin sigui el pes de cada un d’aquests factors en l’accident d’aquesta setmana, més enllà del factor humà, la meteorologia o l’atzar, les deficiències estructurals de Rodalies seran un dels components. És inevitable tornar a qüestionar el volum d’inversions en aquest servei a l’àrea de Barcelona i la lentitud amb què s’executen fins i tot quan s’arriben a aprovar. Reclamar que un servei bàsic per a la mobilitat quotidiana a l’àrea metropolitana sigui segur, suficient i regular és l’obligació de qualsevol representant polític o institucional dels ciutadans que pateixen les seves insuficiències. Una altra cosa molt diferent és, per exemple, aprofitar per relacionar des del primer minut de l’incident la responsabilitat pel xoc amb la política d’acords d’ERC amb el Govern central.

El que resulta no menys inacceptable és esquivar la realitat, afirmant com va fer la ministra de Transports que «els nostres trens funcionen bé, però de vegades no es poden evitar que passin aquestes coses» o que el succés «no té res a veure amb les inversions». Qualsevol usuari de Rodalies de l’àrea de Barcelona viu diàriament que els nostres trens no funcionen exactament bé. La seguretat s’hauria de donar per descomptada. A més, un servei d’aquesta mena ha de tenir la capacitat que exigeix el volum de mobilitat (i la disponibilitat de recursos públics o les molèsties provisionals precisament per les obres de millora poden ser raons argumentables perquè la xarxa tingui encara insuficiències respecte a una cobertura ideal). Però també una puntualitat, regularitat i fiabilitat que no faci dependre de l’atzar cada viatge i que faci el servei ferroviari competitiu amb altres alternatives de mobilitat. Això, que hauria de ser innegociable, és una promesa eternament ajornada.

Per una altra banda, que passin coses com el xoc de dos trens a Montcada sí que té a veure (també) amb les inversions. Els sistemes de control de trànsit més sofisticats, com els que estan en servei als AVE, són encara un projecte a Rodalies. Que les senyalitzacions que permeten circular a marxa lenta els trens amb llum vermella tot i que tinguin un comboi davant (una cosa necessària per agilitar una xarxa congestionada) deixin d’estar instal·lades en trams amb poca visibilitat és també una reclamació que està programat satisfer en el futur. Igual que la reforma de l’estació on va passar l’incident.

Quan s’hauria d’apostar per la necessitat imperativa de contribuir a la lluita contra l’emergència climàtica transvasant la mobilitat en vehicle particular al transport públic col·lectiu, no n’hi ha prou de donar explicacions al succés. És necessari oferir solucions perquè no continuï passant.