L’espiral de la llibreta
El toc a morts a l’Espanya buida
El toc manual de campanes, patrimoni cultural de la humanitat
El temps se’l fabrica un mateix, de manera eixelebrada la majoria de dies. Per aquesta raó, el millor regal de l’estiu —millor dit, de les vacances— és la felicitat del temps que transcorre tranquil, com un rierol, sense més obligacions que les autoimposades. Que llunyana que sembla ara la llum d’agost, els dies interminables en un llogarret del Pirineu navarrès, els matins de banys a la bassa i les tardes al menjador, a l’empara del sol despietat, gargotejant aquarel·les o llegint a plaer. Només les campanes advertien del transcurs, amb una peculiaritat intrigant: sonaven dues vegades per marcar cada hora, separats els tocs per un lapse d’un minut, més o menys. ¿Per què el doble repic? ¿Quin dels dos marcava l’hora exacta? Era igual; al camp només importa el present pur. Les campanes, si bé automatitzades, vertebraven el dia. Eren l’ànima del poble.
Això ve a tomb perquè la Unesco ha declarat el toc manual de campanes a Espanya patrimoni cultural immaterial de la humanitat; es conserven encara una trentena de sons diferents. No només avisaven de l’hora d’anar a missa. Les campanes teixien comunitat amb un llenguatge que tots els veïns comprenien: tocaven a l’alba per indicar l’inici de les tasques agrícoles; el repic de festa, bateig i consell; el toc de dol o el toc a sometent, quan s’aproximava un perill, ja fos un temporal o un incendi. El toc a perdut avisava que algú s’havia extraviat a les muntanyes. La meva mare i la meva àvia sabien distingir-los gairebé tots.
Entretots
La part dolenta de medalles i homenatges és que solen fer-se ja a les últimes, quan el guardonat es troba amb un peu al més enllà. En el fons, les campanes constitueixen el paisatge sonor de l’Espanya buida, de la Catalunya buidada. Toquen a morts des de fa bastants anys, almenys des de la dècada dels 60, el punt àlgid del transvasament demogràfic del medi rural a les grans ciutats. Llavors, se sentien campanes al respecte, però no se sabia on. O ningú va voler escoltar-les.
El gran buit
Recordo que acabava de començar la facultat quan Manuel Vicent va publicar a ‘El País’ una columna titulada ‘El badajo’ que em va enlluernar. Retinc la data exacta perquè la vaig retallar i la vaig enganxar en una de les meves llibretes: el 28 d’octubre de 1983. Em va cridar l’atenció sobretot una imatge poderosa, la d’Espanya com una campana: buida per dins, amb una vora metàl·lica, constituïda per una perifèria atapeïda de gent, fàbriques, turistes i tomaqueres, i al centre geomètric, el batall, és a dir, Madrid. Per arribar allà, calia passar un solar, un silenci i una soledat esquitxats de cornelles, guarets i «pobles amb història ja deshabitada». De tant en tant, algun tractor.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
