Llimona & Vinagre | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Yassine Bounou, ‘Bono’: el tranquil porter marroquí que parla argentí
Li va costar, però aquest nen de Mont-real que va començar al WAC de Casablanca i va passar pel filial de l’Atlètic de Madrid i el Saragossa, finalment s’ha consolidat.
No està demostrat que els pares de Yassine Bounou bategessin el nen amb aquest nom en homenatge a Lev Iaixin, el llegendari porter soviètic, ‘l’Aranya Negra’. Hauria servit per construir una mitologia com Déu mana des dels inicis. Però la realitat sol espatllar una bona història. Bono (que és com se’l coneix) es diu Yassine perquè malgrat ser ‘québéquois’ (té el passaport canadenc, perquè va néixer allà) és d’estirp marroquina i Yassine és un nom habitual al regne. A més, els pares, que van tornar al Marroc perquè s’enyoraven i no podien resistir el fred polar, abans que el nen comencés a xutar pilotes en un carrer de Casablanca no tenien ni idea de com era una pilota de futbol. O només sabien que era rodona, per entendre’ns. El pare, professor de Física, li va dir que no volia que hi dediqués tant temps, però, tot i això, al comprovar la mania del xaval va fer el cor fort i va decidir regalar-li una samarreta... ¡de la selecció argentina! Resulta que el petit Bono mirava partits de l’‘albiceleste’ i de la lliga d’aquell país, i resulta que es va fer fanàtic del River i d’Ariel Burrito Ortega. «És el meu equip preferit», ha dit més d’una vegada. Ara el seu gos es diu Ariel. Deu ser per això, per haver escoltat tants partits amb locució argentina (tot i que no hi ha dades científiques que ho avalin) que té un castellà perfecte amb un singular accent de Buenos Aires. Un marroquí canadenc que parla argentí. En el primer penal que va aturar a l’eliminatòria contra Espanya, pot veure’s com Bono s’adreça a Carlos Soler i li diu alguna cosa. Una cadena sud-americana ho ha transcrit: «‘Dale que te la saco, dale’». I així va ser. I va tornar a fer-ho després amb Sergi Busquets (abans ja havia intimidat Sarabia) i va pujar al cim de l’heroïcitat futbolística.
Però Bono és un paio tranquil. M’ho confirmen els qui el van conèixer a Girona, entre el 2016 i el 2019. David Torras, per exemple, director de comunicació del club, que em diu que «era molt simpàtic, molt bona persona, calmat i extremadament meticulós a la feina. Ara, a més, es nota que ha fet un salt a nivell mental: només has de veure com estava durant la tanda de penals. Si fins i tot somreia». El mateix porter ho va recalcar després de guanyar Espanya: «No hi pensava, només volia disfrutar del moment. I els penals són una barreja d’instint, una mica de sort i no gaire més». El Girona ha escrit un tuit en el qual felicita l’exporter de l’equip, que portava un 13 a la samarreta perquè la temporada en què van pujar a Primera ell havia començat de suplent. Per cert, el meu fill Joan, que és un seguidor acèrrim dels blanc-i-vermells, m’indica que Omar Harrak, entrenador de porters del club en aquella època, és qui ara fa aquesta mateixa feina a la selecció del Marroc. És a dir, Girona Connection per explicar l’ensorrament espanyol.
Entretots
Tornem a Bono. Amb enormes mans de porter i orelles proporcionals a les mans, celles llargues i profundes i nas d’aquells que de sobte baixen en picat cap a la boca, confesso que quan jugava a Montilivi em feia patir. Quan tenia la pilota als peus i s’enfrontava a la pressió del contrari, no sempre sabies com acabaria l’aventura. Molts aficionats hi estaran d’acord, i ell mateix reconeixia, el 2018, que es veia com «un porter de 6/7 que necessita créixer». L’any següent, el club va baixar a Segona i Bono va fitxar pel Sevilla. Li va costar, però aquest nen de Mont-real que va començar al WAC de Casablanca i va passar pel filial de l’Atlètic de Madrid i el Saragossa, finalment s’ha consolidat. El nano que amb 10 anys ja va intuir que, per l’altura, acabaria jugant de porter, es va convertir –el 2021– en el que més vegades havia deixat la porteria a zero arreu del món i va guanyar, la temporada passada, el Trofeu Zamora al porter menys golejat.
Amb el Sevilla, contra el Valladolid, va marcar un gol. Segons finals, el porter puja a rematar un córner, hi ha un batibull a l’àrea i Bono xuta i marca. No va saber com celebrar-ho, acostumat a fer-ho des de la distància. És una de les poques vegades que li he vist perdre la calma. Hi ha un poema d’Umberto Saba (Goal) que justament descriu la soledat del guardià mentre els altres jugadors s’ajunten per celebrar el gol. Diu el poeta que «la seva alegria fa una pirueta» i que els envia petons des de la llunyania. «De la festa, diu, jo també en soc part». Aquell dia, i la nit dels penals d’Espanya, Bono va ser la festa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
