Marroc-Espanya La falsa batalla per l’Hospitalet

Però si em poso intolerant, a l’estil dels mems racistes que van proliferar els dies anteriors del partit entre Espanya i el Marroc, podria escriure que aquest fet suposa un fracàs de les polítiques d’integració europees. Al cap i a la fi, aquests tretze jugadors han decidit jugar amb el Marroc perquè la seva identitat, les seves simpaties, els seus sentiments, els ‘abascals’ dirien que les seves fidelitats, recauen en el país àrab, no en Espanya. Si el futbol és, adaptant Clausewitz, la continuació de la guerra per altres mitjans, al triar jugar amb el Marroc els jugadors europeus haurien confirmat els prejudicis dels qui els veuen, a ells i als qui celebren les seves victòries als carrers, com una cinquena columna, l’«exèrcit simbòlic desarmat del Marroc», amb perdó de Vázquez Montalbán. Per als qui veuen en perill la pàtria en tot moment, cada cantonada és un camp de batalla i cada persona diferent és un enemic. 

Racisme banal

El mem «la batalla per l’Hospitalet: qui guanyi el Marroc-Espanya es queda a l’Hospitalet» és un bon exemple de racisme banal. Va córrer com la pólvora de mòbil en mòbil, es va viralitzar immediatament i va causar rialles o almenys somriures en moltes persones que ho van veure com un acudit inofensiu i que, per descomptat, no es consideren a si mateixes racistes. Tot i això, la càrrega de profunditat implícita que portava l’acudit per provocar el riure és d’alt voltatge: els habitants d’origen marroquí de l’Hospitalet (6.223, segons l’INE del 2022) no són espanyols; l’Hospitalet no és una ciutat plenament espanyola, a causa d’aquesta presència de marroquins; els marroquins nascuts a Espanya no són espanyols. No es va popularitzar cap mem d’aquest estil quan Espanya i Alemanya van jugar en la fase de grups d’aquest mateix Mundial, una mena de: «La batalla per Mallorca: qui guanyi l’Alemanya-Espanya es queda amb l’illa». Ningú dubta de l’espanyolitat de Mallorca i els alemanys –europeus com nosaltres, tot i que més rossos i menys morenos– no són vistos com una cinquena columna d’invasors, una amenaça. No són l’altre. 

Notícies relacionades

La victòria del Marroc davant Espanya des del barri de Morad: «L’Hospitalet ja és nostra»

Les celebracions per la victòria del Marroc s’estenen per tot Catalunya

Després de la victòria del Marroc a Bèlgica en la fase de grups hi va haver disturbis a Brussel·les protagonitzats per segones i terceres generacions de l’emigració, com els jugadors holandesos, espanyols o belgues que han preferit jugar amb el Marroc quan podrien haver jugat amb els països europeus. La identitat, en aquest cas, és una autopista de dues vies: ells se senten marroquins i àrabs (molt significativa la bandera de Palestina en les seves celebracions als estadis) en uns països on gran part de la població no els consideren espanyols, francesos ni holandesos, sinó marroquins. Amb la importància que tenen els papers per atorgar drets i ajudes en la selva burocràtica, en aquest cas no importa el que diguin les partides de naixement i els passaports. Primen la identitat i els sentiments més arrelats. Quan aquestes emocions es barregen amb el futbol, la combinació pot ser incendiària, com a Barcelona vam aprendre ja fa molt temps amb les celebracions del Barça.  

Una oportunitat

Casos com el de la selecció del Marroc o el dels germans Williams (Iñaki i Nico, tots dos jugadors de l’Athletic de Bilbao, però un va jugar el Mundial amb Ghana i l’altre amb Espanya) són un molt bon vehicle per avançar en una integració real dels col·lectius de migrants, no basada en preceptes naïf ni en nacionalisme intolerant, xenòfob i exclusiu. Una integració que es basi en el concepte de la ciutadania com a vehicle que atorga drets i imposa deures, desposseït d’emocions, sentiments i exaltacions nacionalistes. Un concepte que defineixi com a ciutadà espanyol a qui compleix amb les seves obligacions i no qualsevol que marqui un gol o guanyi el Mundial Dani Carvajal, nascut el 1992 a Leganés, o Achraf Hakimi, nascut a Madrid el 1998.