La llagrimeta

Com que soc una persona madura i adulta, vaig descarregar una plantilla que havia buscat a Google, vaig desatendre els meus fills una estona i vaig començar a teclejar ‘Sense 9 no es pot jugar’. Vaig continuar amb frases tan inapel·lables i encertades com ‘Ha faltat el gol’ o ‘Si no xutes no pots marcar’ i vaig incloure-hi ‘Els nens d’ara viuen massa bé’ i ‘Els xavals només juguen a la Play’, perquè els nens i els xavals algun missatge sempre s’han d’emportar.

Les 25 frases que vaig escriure en el mem –’Ens falta un Messi o un Mbappé’– m’han perseguit durant tota la setmana. Alguna em venia a la ment, com un acte reflex, cada vegada que algú treia el tema del Mundial o em preguntava per Espanya. És certament difícil explicar aquest tipus de fiascos sense caure en el clixé –‘Molt tiqui-taca per a res’.

Vaig recordar també un article que vaig escriure després de l’eliminació en el Mundial de Rússia i en bastants aspectes no necessitaria canviar-hi gairebé res. Sobretot en la part de la qüestió que per a mi és fonamental: és estranyíssim el futbol a partir de certa edat, quan ja no és assumpte primordial ni obsessió vital, quan assumeixes que si guanyes, doncs bé, i si no guanyes tampoc passa res.

És estranyíssim, quan vas ser un nen megafutboler, estar veient un encreuament d’Espanya en un Mundial i estar més avorrit que nerviós. Estar més distret que tens. Estar més cansat que qualsevol altra cosa.

És tan estrany que a estones penses que potser el futbol ja no t’importa, que ja està bé, que potser t’has curat. Però després acaba el partit, passa sense gols la pròrroga i el porter rival desvia el penal definitiu en la tanda. Llavors assumeixes que no hi ha marxa enrere i de sobte estàs una miqueta trist i encara més cansat. De sobte és més de nit i saps que la pena t’acompanyarà fins que te’n vagis al llit. De sobte entens que el futbol no t’importa igual, potser, però encara t’importa.

La veritat o la felicitat

Dimarts, a més, el meu fill Teo va ser conscient per primera vegada d’una eliminació mundialista d’Espanya. En televisió van encadenar uns quants plans de decepció i laments d’aficionats i jugadors, i el Teo va fingir amb la llagrimeta al meu costat. Li vaig explicar ràpid que no es preocupés, que el seu avi va trigar gairebé 60 anys a veure Espanya guanyar un Mundial, i com que el nen ens ha sortit bo en càlcul mental va fer els seus comptes i de seguida va girar full.

Notícies relacionades

L’Argentina sobreviu en els penals i alimenta el seu somni de campió

El Marroc fa història i clava l’estocada a Cristiano Ronaldo

El Teo, que té 6 anys, feia unes setmanes que estava molt futboler i es va animar molt amb el 7-0 del primer partit a Costa Rica. Aquí, com a pare expert en fracassos i derrotes, vaig dubtar si li havia d’explicar que això era l’excepció o deixar que fos feliç, vaig dubtar si li havia d’explicar la veritat o ajornar-se-la. Vaig dubtar fins i tot després si anar més enllà, ampliar la lliçó i dir-li ‘escolta, Teo, la teva vida fins ara és com el 7-0, però quan creixis una mica s’anirà complicant l’assumpte i perdre és el normal, i tot això, sovint una merda’.

Vaig dubtar, però al final només li he ensenyat algunes frases del mem-bingo perquè es defensi com un tertulià en les discussions del pati de l’escola. ¿Quan se’ls ha d’explicar la veritat dels Mundials i de la vida? Quan tens fills això ningú t’ho explica.