Sobre la sinceritat del diari íntim

—Estic gelat –va dir l’avi, encongit-se. Les mànigues de la parca li arribaven fins a les falanges.

—Però què dius, si no fa ni mica de fred –va replicar una de les dones.

—Això ho diràs tu, que tens molt greix.

L’home va deixar anar així el torpede, com si res. És ben cert que la dama al·ludida estava de bon any, que no es va mostrar ofesa pel ‘piropo’ i que regnava entre els tres una aura de familiaritat o estreta proximitat que convidava a ser planer. Però ¿algú havia demanat tanta espontaneïtat? Afortunadament, no sempre és bo dir la veritat.

M’ha passat l’escena pel cap a l’asseure’m a escriure aquestes línies sobre l’honestedat dels diaris íntims, que segueixo llegint i disfrutant com una granota el seu bassal. ¿És possible trobar-hi la sinceritat absoluta? El portuguès Miguel Torga, metge i poeta, va anotar al seu quadern el 10 d’octubre de 1936: «Un diari no és això. Per diari, el de l’anglès que, perquè ningú el pogués llegir, va arribar a inventar un llenguatge xifrat. ¡Què no diria jo aquí si pogués escriure xifrat!». Des que André Gide va inaugurar el costum de publicar els seus diaris en vida, almenys de forma parcial a revistes i ‘plaquettes’, ja no és possible la veracitat absoluta d’altres temps, la d’autors com Samuel Pepys o Henri-Frédéric Amiel, amb 17.000 pàgines íntimes.

Notícies relacionades

El triomf del jo femení literari: les filles d’Annie Ernaux

Descobert un fals Charles Dickens, per Laura Fernández

Per sort. Si no hi hagués un sedàs durant l’escriptura i abans de la publicació, els diaris desconcertarien amb detalls intranscendents de minuciositat plúmbia. Fins i tot en el quadern inèdit hi ha filtre, l’expurgació d’allò quotidià. L’assagista francès Philippe Lejeune, gran especialista en autobiografia, defensa que fins i tot en aquesta pàgina íntima que ningú llegirà mai s’amaga, en un racó, una petita icona, un ull; això és, el jo futur que la rellegirà a la recerca de consol, afirmació, material narratiu.

¿I als diaris pòstums? Als de John Cheever, enlluernadors i crus, el lector assisteix al seu combat cos a cos amb els seus dimonis interiors, l’alcoholisme i l’homosexualitat culpable, però es queda amb el dubte de si l’autor potser s’autoenganya una mica, ja que no analitza a fons les escenes del seu matrimoni amb Mary Winternitz, sinó que les travessa veloç; cal imaginar-se la resta, sense que això suposi cap demèrit. La sinceritat ni cotitza a la borsa ni és un valor literari. Tampoc s’escriu per mentir, sinó per arribar a una veritat que brilla molt més enllà de la suposada sinceritat.