El noi que crida el gol del Marroc

En realitat, el noi és un personatge, el protagonista del relat ‘La vida de un chico inocente’, que va escriure Hatim Bendachmi (Tànger, 2001) fa tres anys en un taller d’escriptura per a adolescents del barri que imparteixo amb Juan Pablo Villalobos a la llibreria La Central.

Al Hatim i al seu col·lega dominicà Yeffri Moreta els vam conèixer, junt amb la resta dels seus companys de grup, fa tres anys. A tots dos el meu soci i jo els vam batejar com els elèctrics. Es van presentar al certamen organitzat per Blackie Books per escriure, però gastaven molta sola al carrer per pintar parets amb els seus grafitis, la seva manera de divertir-se i expressar-se. El Yeffri era expansiu i atrapava l’atenció amb qualsevol història que expliqués. El Hatim, més reservat, dibuixava en una llibreta mentre debatíem els contes. Que cada un tenia una modalitat de carisma és una cosa que sabíem nosaltres, la resta de la classe i, en el fons, també ells. 

El relat que vaig recordar quan el Marroc va vèncer Portugal arrencava amb un ‘boom’, un cop a la porta del lavabo del protagonista. El noi (d’uns 15 anys) s’escapava per la finestra i sortia al carrer seminú. La policia el perseguia per multar-lo per portar el tors a l’aire («como un turista, ya»), i quan aconseguia perdre’ls de vista, uns individus l’atracaven i li robaven un rellotge. No era només un rellotge, sinó un regal que li havia fet la seva mare als 11 anys. Aquest ‘boom, boom’ el coneixia d’abans: pel que sembla, el pare havia colpejat la panxa encinta de la mare, perquè, al principi, no era un fill desitjat. Més endavant, en canvi, el pare li comprava pilotes de futbol al basar cada vegada que el protagonista en perdia una i hi jugaven als parcs. Fins que, als 11 anys, el pare es va separar de la mare i no va tornar. La mare, anys després, a l’atur, el va deixar a casa d’una tia per fer el mateix. 

El protagonista fugia de tot, ‘boom, boom’, amb el cor al trot, pels carrers de Barcelona, mentre recordava aquestes i altres coses. Com quan, més endavant, va decidir presentar-se a les proves per entrar a jugar a l’Espanyol. ‘Boom’. El van agafar. L’entrenador, a més, se’l va endur a sopar a casa i el va presentar al seu fill. El protagonista va decidir portar a jugar a futbol el nen. En tot això pensava mentre, el dia del conte, amagava el seu cap entre els genolls sota un tobogan en un parc del Raval.

Això passava al relat. Al taller al qual es va escriure succeïen altres coses. Per exemple, el primer dia vaig preguntar a aquests nois de 15 anys que es definissin amb un adjectiu. El 90% contestaven ‘normal’. Durant aquells mesos, van saber (vam saber, perquè aprenem encara més els professors) afinar aquest ‘normal’ per descobrir el que és excepcional. Narrable. Celebrable. 

Els relats van acabar editats en un llibre. I el dia que el vam entregar, el Hatim, sempre molt callat, se’m va acostar per dir-me: «Però digues-me quin és el millor». Vam riure. Normal, per no riure. 

Notícies relacionades

Un Mundial sense ultres ni violència: «Ningú vol acabar en una presó qatariana»

Twitter era una cerveseria de Múnic

Al relat, el futbol donava al personatge una raó per sentir-se viu, més enllà de la normalitat o del conflicte. Al taller, vull pensar que l’escriptura va ajudar.

Molts racistes i classistes han criticat les mostres d’eufòria marroquina al carrer en ciutats com aquesta, sense entendre què significa aquesta victòria inaudita fins ara. Entren ganes d’insultar-los o de demanar-los que llegeixin aquest relat. També que el noi surti de sota el tobogan d’un parc del Raval, i de les pàgines d’aquest llibre de contes, per cridar a tot pulmó gol mentre pren la ciutat. És seva.