L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Noia, serventa, minyona, criada, fregatriu
Som també el tracte que dispensem als altres. De tant en tant, convé escoltar els que no tenen veu
Una de les meves millors amigues ha decidit prescindir d’ajuda domèstica per conscienciació a partir de lectures sobre el precariat, i això que ella tenia la noia assegurada. Escric ‘noia’ i el teclat tremola. Tot i que gairebé totes han deixat de ser noies fa molt temps, continuen rebent noms que les infantilitzen o cosifiquen: criada, assistenta, minyona, mossa, donzella, serventa, raspa, fàmula, ‘tata’, fregatriu. Si intentes arreglar-ho, encara és pitjor: «Senyora de fer feines». De vegades, se senten termes com ara ‘panchita’ i ‘mora’.
Quan la ‘noia’ ha de venir a casa, m’escarrasso a neutralitzar qualsevol vestigi de les funcions fisiològiques connaturals a l’existència. És a dir, la tassa del vàter, el canvi de llençols i els estris de cuina són cosa meva. Ho intento, almenys. Hi va haver temporades en què no vaig poder pagar ajuda externa i, la veritat, voldria menjar-m’ho jo soleta, però no em dona la vida, sobretot en la batalla cega contra la pols, l’imperi del mal, i aquesta volença tan íntima que desenvolupa amb el paper imprès. En un immoble construït el 1878, el mateix any en què Edison va patentar el fonògraf, vivim en un estat permanent de tràfec de paletes, brossa i runa.
Les germanes Papin
El 2 de febrer de 1933, les germanes Christine i Léa Papin van matar la seva patrona i la seva filla en un assassinat atroç que va sacsejar els fonaments de la França burgesa (van arribar a treure’ls els ulls amb una cullera). Es van interessar pel crim macabre la psicoanàlisi, els surrealistes i intel·lectuals de tall marxista, que van convertir les dues germanes en «víctimes» de la lluita de classes. El cert és que patien un greu trastorn psicòtic. Partint d’aquest fet i de la peça teatral que Jean Genet va escriure sobre el cas (‘Les criades’, 1947), l’escriptora Cristina Sánchez-Andrade s’endinsa en el testimoni de cinc empleades domèstiques a ‘Fámulas’, un dels interessants quaderns que publica Anagrama.
Notícies relacionadesEmergeix llavors el que s’amaga rere el silenci: els 700 euros en negre d’una interna. Les calcetes amb el període llançades a terra. L’estalvi de formiga per comprar un bitllet a Hondures o Cap Verd. La llunyania dels fills. Els quatre mesos de tancada amb la família ocupadora quan va haver-hi la pandèmia. El malson dels papers. L’acomiadament després d’haver contret la covid fins i tot estant recuperada («no vull una ‘persona anticossos’ a casa meva»). La cartera oberta, la joia, la cadeneta col·locades com a prova esquer. «¡No serviu per a res les noies!». Una senyora en la sospita que la ‘noia’ s’entén amb el senyor de la casa, ¡de 90 anys!
Som també el tracte que dispensem als altres. De tant en tant, convé escoltar els que no tenen veu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
