Crisi constitucional: massa actors conspirant contra la democràcia

Per si tot l’anterior fos poc, a uns polítics autonòmics se’ls va acudir promoure un referèndum sense empara constitucional, i el van portar fins a una declaració d’independència completament fictícia, que ningú s’ha atrevit mai a posar en valor. A aquest excés institucional va respondre la justícia empresonant de sobte aquests polítics, acusant-los de delictes respecte als quals es va forçar la redacció de les normes del Codi Penal donant l’esquena a una cosa tan bàsica com la presumpció d’innocència. Així va néixer una «rebel·lió» que ningú va veure a Europa, i finalment una «sedició» que cal veure si se la creu el Tribunal Europeu de Drets Humans. N’hi ha que diuen que, en el fons, tot això és conseqüència de la sentència que va anul·lar preceptes del nou Estatut de Catalunya, donant l’esquena a la voluntat ciutadana que el va aprovar en referèndum, i fins i tot al votat pel parlament espanyol, fet que hauria de ser excepcional per a un Tribunal Constitucional.

Notícies relacionades

Feijóo demana al TC que «impedeixi» la votació al Congrés

González-Trevijano canalitza el ‘cop’ del PP per a aquest dijous, per Ernesto Ekaizer

Estem vivint una situació en què ningú sembla conèixer o voler conèixer el paper que li correspon, i desitja usurpar el dels altres. Fa poc el Tribunal Suprem va suprimir, per una nimietat que ni tan sols va arribar a provar-se, l’acta de diputat a un representant de la sobirania popular, sense que el mateix Congrés dels Diputats posés especial afany a defensar-lo. Podria continuar l’enumeració fins aquesta mateixa setmana, en què un diputat va dir públicament que amb la reforma del preàmbul del Codi Penal es volia donar un «toc d’atenció» als jutges. Al·lucinant. Aquestes crisis tan profundes no són freqüents en les democràcies. Es produeixen de tant en tant contratemps importants, però les situacions es van reconduint perquè habitualment la crisi no arriba a tots els poders de l’Estat, com per desgràcia està passant a Espanya. Ni tan sols la monarquia, és notori, passa el seu millor moment... A més, hi ha en la manera de reaccionar d’alguns cert aire autoritari que en el fons revela que encara hi ha qui desitjaria la tornada a una cosa que, per sort per a la majoria, en realitat no coneix. Hi ha també certa tendència a veure els rivals polítics com a usurpadors, ressuscitant aquelles dues Espanyes envestint abans que pensant, com va dir Machado. A Espanya hi ha tres problemes principals a nivell politicoinstitucional. El primer incumbeix a l’ordenació territorial de l’Estat. El segon afecta l’exercici del govern i de l’oposició. El tercer es refereix a la tendència gairebé natural a «tocar» altres poders de l’Estat de manera informal, particularment els jutges.

El primer problema no se soluciona amb l’estupidesa orteguiana de «suportar-se». L’obstacle principal és que massa irresponsables polítics agiten la catalanofòbia, o l’espantall de la desapareguda ETA, sempre que poden. Haurien de deixar de fer-ho, i els debats sobre aquest tema serien molt més calmats. El segon i el tercer només es resolen creient en les institucions i en la democràcia. Si qui està als tribunals es deixa influir per la política... la Justícia deixa d’existir. Si qui està a l’oposició acusa d’il·legitimitat el que va guanyar les eleccions, no es reconeix la democràcia. Massa actors conspirant alhora contra la democràcia. Massa.