Una sirena amb ales, la llibertat i les afeccions

El temps als hospitals no transcorre, sinó que repta atrapat en una gota d’ambre densa i groga. Per sort, vaig ficar al bolso un llibre, l’últim de Carme Riera, ‘La pau dels somnis feliços’ (Bruguera en castellà i Edicions 62 en català), amb il·lustracions de Silja Goetz, que es va presentar dimecres a la biblioteca Francesca Bonnemaison. La imprescindible companyia dels llibres.

El despertar de la sensualitat

Partint del conte clàssic ‘La donzella del mar’ o ‘La sireneta’, de Hans Christian Andersen, l’escriptora i acadèmica explora el simbolisme d’aquestes criatures fabuloses per les quals va sentir fascinació des de petita, des de la seva infància mallorquina jaspiada de rondalles i llegendes de transmissió oral. La protagonista del relat no és una sirena amb cua de peix, a la manera de Hollywood i els dibuixos de Disney, sinó una sirena alada, igual que en la mitologia de la Grècia clàssica. Una sirena desposseïda de les atribucions malèfiques, com aquest cant que sedueix, encadena, paralitza i arrossega els navegants cap al naufragi i la mort. La Nise, la protagonista, no és una ‘femme fatale’ de les profunditats marines, sinó una adolescent que descobreix la seva sensualitat i anhela tenir braços.

Què desitgem les dones, ¿braços o ales? Els braços de la llar, la maternitat, el refugi i la calma. O les ales del viatge, la llibertat, l’aventura i el mar obert. La gran contradicció. Conviuen en nosaltres les dues naturaleses.

Els fulls sobre la vorera

Notícies relacionades

Els llibres de ficció que protagonitzaran aquesta tardor del 2022

Gemma Ruiz i la seva mirada feminista, primera dona en guanyar el Sant Jordi en 19 anys

Just quan assaboreixo el final de la lectura, el familiar que espero avança pel passadís amb un somriure, l’estendard de bones notícies. Toquem el dos. Caminem a poc a poc per evitar una relliscada amb les fulles dels lledoners que la pluja primerenca va vessar sobre la vorera.

Ens asseiem en una plaça pròxima a ordenar l’embolic de papers. El banc de davant l’ocupen una àvia i la seva cuidadora llatinoamericana; conversen a intervals travessats de silencis, com es xerra quan no hi ha gaire a explicar. En un moment donat, la noia passa el braç sobre les espatlles de l’àvia i l’atrau cap a ella amb afecte. Un braç enfundat en una parca marró. Un braç que potser també va ser una ala antiga, una ala protectora.