Xavier Antich, un esteta enmig del soroll

Xavier Antich, en aquell discurs que en podríem dir programàtic, va exposar les línies mestres del que significa l’art. “Un salvavides contra el buit”, va dir. Aleshores, encara no havia iniciat la part més destacada de la seva carrera com a home públic que ha culminat amb el càrrec que ara mateix ostenta, president d’Òmnium Cultural, l’entitat amb més de 190.000 socis que és una de les protagonistes de la vida política del país. Aleshores, tot i la seva militància social, tot i la seva presència als mitjans, sempre disposat a debatre o a parlar de llibres, de cultura, de modernitat, encara era el que de fet ha estat sempre: un professor. En la més noble accepció de la paraula, un mestre. Com ell mateix recorda sempre que li pregunten, és fill d’un llibreter i d’una mestra de La Seu, i la combinació de la lectura i la docència han estat la base de la seva activitat cultural. Professor d’Història de les idees estètiques i de Teoria de l’Art a la UdG, els que han estat alumnes seus recorden “la manera amb què convocava els mons possibles, tants que eren difícils d’abastar”. I parlen de les seves classes com “un lloc de trobada d’emocions compartides”. Provocava (i provoca, perquè encara fa classes, és clar) la creació d’una comunitat i la generació d’un estremiment, el que s’experimenta quan aquell salvavides de la cultura saps que salva l’ànima del naufragi. 

Deu ser per això que la seva etapa al capdavant d’Òmnium, després d’haver passat pel patronat de la Fundació Tàpies, després d’haver-nos ensenyat a pensar i a llegir (al suplement 'Cultura/s' de 'La Vanguardia', al 'Cafè de la República' amb l’enyorat Barril, a 'El racó de pensar' de Catalunya Ràdio o a la mítica 'L’hora del lector' amb Emili Manzano), després d’haver-se mostrat com un dels intel·lectuals més de pes de la cultura catalana, és un exemple de responsabilitat més enllà de les trifulgues en què vivim immersos. Un dels seus llibres es diu “La voluntat de comprendre”, un recull d’articles que ell mateix confessa que van ser escrits, molts d’ells, des del Glaciar, el bar de la Plaça del Rei: “A mi”, diu Antich, “el soroll no em molesta gens”. 

Notícies relacionades

Òmnium apel·la a l’«orgull» per utilitzar «sense complexos» la llengua catalana

Menys soroll, més veus

I si alguna cosa tenim ara és soroll. Potser és per això, per aquella “unió accidental entre Mozart i l’aspiradora”, que és capaç d’aportar notes de serenitat aparentment inaudibles a un panorama de bruit fenomenal i de disputes caïnites. Antich, el passat 11 de setembre, en plena confrontació entre les diverses ànimes de l’independentisme (com va passar fa poc amb la manifestació convocada per l’ANC a la qual no es va sumar Òmnium), va optar per un discurs assenyat, lluny del soroll i la trencadissa: “La fórmula d’aquests anys ja no serveix”, va dir. “Ens calen noves maneres, noves sensibilitats i noves veus, perquè no és qüestió de buscar culpables, sinó còmplices”. 

Marxista heterodox, com ell mateix s’adjectiva, aristotèlic i lector profund de Benjamin i de Lévinas, per citar-ne només dos, està preparant de fa temps una reflexió sobre estètica i política en la qual segur que parla d’aquell vers de Keats. Bellesa és veritat i veritat és bellesa. El filòsof arrauxat en la defensa dels arguments, calmat en l’exposició, conscient que la literatura és “una bandera per la dignitat”, reclama, com va fer en la Nit de Santa Llúcia, “justícia i llibertat, però també bellesa”. Això és tot el que cal saber, en aquest món.