Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les ferides del Mundial
Ens mengem les misèries de Qatar perquè són els interessos econòmics, i no els drets humans, el que mou el món
Confesso l’alegria per l’èxit de l’Argentina en el Mundial. Primer, pel factor Messi, que remou sentiments als que tenim una ànima culer. I segon, per la sobredosi d’orgull que representa per a l’Argentina que està vivint una situació molt precària. Tanmateix, per bé que parlem d’un esdeveniment esportiu, és evident que la Copa del Món a Qatar ha sigut també un fet d’enorme rellevància geoestratègica, les lliçons de la qual són esfereïdores.
De primer, l’espectacle de la gran hipocresia. Arreu del planeta s’han escrit articles, s’han fet declaracions i hi ha hagut una gran escandalera ciutadana per haver permès aquest magne esdeveniment esportiu en un país que vulnera els drets de les dones, persegueix els homosexuals, té en condicions extremes els treballadors migrants, reprimeix els dissidents i està vinculat al terrorisme. Però els mateixos periodistes, opinants i ciutadans que s’han escandalitzat públicament, han gaudit amb privada placidesa de l’espectacle esportiu, no endebades el futbol està per sobre de les seves misèries.
I aquesta és la lliçó del Mundial: ni la corrupció, ni les morts de treballadors (‘The Guardian’ va xifrar en 6.500 els morts en els 10 anys posteriors a la candidatura), ni el terrorisme poden impedir que una tirania misògina i homòfoba organitzi un mundial. És obvi que Qatar va comprar les voluntats de la FIFA i que fa servir el seu ingent poder econòmic per influir globalment, amb el cas del suborn a membres del Parlament Europeu com a darrer escàndol. Com també és coneguda la situació de greu discriminació que pateixen els treballadors migrants arran del sistema de la ‘kafala’, que permet el seu control absolut –gairebé esclavista– per part dels patrocinadors. Però poc importen les dades estremidores conegudes, perquè tots estem disposats a engolir-nos els gripaus més sagnants, perquè no ens toquin la piloteta. Ja ho vam viure quan Qatar es va convertir en el patrocinador de la samarreta del Barça, amb els compromissaris del club votant a favor perquè el futbol és el futbol, i la pela és la pela.
Notícies relacionades
A tot aquest paquet de misèries s’afegeix la qüestió del terrorisme, amb una relació estreta amb grups gihadistes que van des de Daesh fins a Al-Qaida, Hamàs o el Front al Nusra. És el ‘Club Med for Terrorists’, va titular ‘The New York Times’ en un article on relatava els fluxos de milions de dòlars de patrocinadors i entitats qatarianes a grups gihadistes que actuen al Líban, Síria, el Pakistan, el Iemen i altres zones calentes. Són sonors alguns casos com el d’Abdul Kaarin al-Thani, membre de la família reial, que va dirigir una casa segura per a Abu Musab al-Zarqawi, fundador d’Al-Qaida a l’Iraq, o el fet que Jalid Sheij Mohámmed, el principal arquitecte dels atacs de l’11 de setembre segons l’informe de la Comissió de l’11-S, s’hagués refugiat a Qatar, després d’escapar-se de Kuwait. No cal dir que Doha també és el refugi ‘sis estrelles’ de Khaled Mashaal, el líder de Hamàs o del líder de Gihad Islamiya, Ismail Haniyeh.
Els lligamos amb el terrorisme són múltiples, les evidències s’acumulen i els informes d’intel·ligència són contundents, i tanmateix, aquí estem, acabant de celebrar un mundial de futbol en aquest paradís dels drets humans. És evident que tot això hauria de mobilitzar la preocupació global, però Qatar és el quart país més ric del món, és un gran exportador de petroli i és el primer productor de gas natural liquat del planeta. De fet, la diplomàcia qatariana acaba d’amenaçar amb el gas a Europa davant la investigació per corrupció de la UE: «pot afectar negativament les relacions amb Europa i el subministrament de gas natural». I si bé les seves exportacions al continent només arriben al 5% (el Japó i Corea del Sud són els seus principals clients), no deixa de ser una severa amenaça enmig del conflicte amb Rússia. D’alguna manera, Qatar fa seva la dita que la dissident siriana Wafa Sultan em va explicar, quan jo li preguntava com era possible que no reaccionéssim davant la destrucció de drets humans en les dictadures islàmiques. Em va dir: «Tenim una dita en àrab, ‘si em necessites, et posseeixo’. Necessita el petroli, el posseeixen». El petroli o el gas... Per això ens mengem les misèries de Qatar, perquè són els interessos econòmics, i no els drets humans, el que mou el món.
