Qui farà la pel·lícula del Mundial de Messi

El jugador argentí va anar pujant els decibels del seu compromís amb la selecció i amb el seu país a mesura que va compassar la seva veu, la seva mirada, el seu rostre, amb la importància creixent dels successius himnes, fins que, l’últim diumenge, ja va tancar els ulls per cantar per dins la melodia gairebé militar que és tot cant patriòtic. 

La resta va deixar estupefacte el públic immens que va seguir aquest final de festa del futbol argentí, que coincideix amb (ho va dir Messi) el previsible final de la carrera del noi de Rosario.

Vam veure el partit en suspens, com es va veure ‘Ben Hur’ en els nostres temps, o ‘Carros de foc’, aquesta epopeia musical i atlètica amb què combregàvem cada vegada que volíem creure que algun dia seríem capaços d’una gesta així. En aquest últim cas la gesta va ser també, al meu parer, regalar a la competició aquest aire d’enorme bellesa que tenia la composició musical que va deixar per sempre batejada per a l’art del cine aquesta música com la pròpia de l’atletisme. 

Ara, i durant molt temps, serà el cant de Messi (¿com seria a soles?, ¿com seria a soles la veu de Messi cantant?) el que posi la xarxa musical a aquesta pel·lícula que es mereixen l’ídol, la història i l’Argentina. Hi ha països que secularment necessiten un esdeveniment per sobreviure contents, o almenys no tan descontents.

L’exemple de ‘1985’

L’Argentina va rebre una tremenda garrotada civil quan les successives dictadures van treure la vida, i també el gust de viure, a diverses generacions de nens, joves i adults, sotmesos com a mal menor a l’exili, i com a mal major al que ja es coneix amb el nom de ‘crueltat’ i amb el cognom d’‘assassinats’. 

‘1985’, que té ja la seva pel·lícula, en què Ricardo Darín és millor que el complet del guió, fabricat perquè Raúl Alfonsín es veiés absent, va ser aquesta data en què els argentins es van sentir reivindicats. El futur va ser difícil tantes vegades, però almenys va existir com a tal, i fins ara.

Al llarg d’aquell temps l’Argentina, vista des de fora, ha protagonitzat moltes pel·lícules, algunes que veritablement semblaven fetes per ser explicades al cine, i altres que van ser de debò cel·luloides, alguns de tristos i d’altres plens de l’humor del que han sigut (en els dos casos) capaços artistes d’enorme vàlua, amb noms i cognoms i talents que són glòria potser, ai, menys celebrada que les dels futbolistes patris. 

Però així és la vida, a Espanya ens passa, i com es va veure diumenge, passa fins i tot a la França de Jean-Paul Sartre i Albert Camus (que va ser porter...). No m’imagino Emmanuel Macron acudint al vestidor de tals filòsofs després d’un llibre fallit o d’un Nobel denegat.

Amb la pasta antiga de Messi

En tot cas, hi va haver un partit, hi va haver un gran triomf i hi va haver, imatge rere imatge, una pel·lícula plena de soroll i de fúria, com va dir per a altres coses William Shakespeare. Es va veure un equip sòlid, l’argentí, dirigit per un veterà que s’estava acomiadant, el que va cantar l’himne com ningú (com cap altre dels seus). Aquest equip tenia el porter inèdit fins a molt tard, un davanter jove que semblava fet amb la pasta antiga de Lionel Messi, que té el cognom tan hispà d’Álvarez, i en general tota la plantilla disposada per Scaloni sobre la gespa semblava construïda segons les normes del millor futbol. 

Diguem a aquesta altura que segurament l’entrenador els va dir com ho havien de fer. Aquest seria el guió. Però la interpretació, el joc, la seva seqüència, la seva música fins i tot, era evidentment del capità. Messi va anar caminant per tots els cantons del terreny de joc, dirigint un joc que s’assemblava a ell, i en aquest cas, reivindicat per l’himne que va fer seu, a l’Argentina. 

De sobte semblava (no ho semblava: era) que l’Argentina era un equip, amb la mateixa envergadura que altres grans equips contemporanis, els que resulten, per exemple, de la paciència que ha tingut Pep Guardiola per fer del Manchester City un combinat reconeixible, veraç, construït per guanyar segons uns cànons que no tenen d’altres. 

De manera que l’equip argentí, al contrari que el francès, semblava veritablement un conjunt amb uns components –menys el porter, que semblava obsolet, sense feina perquè no es movia ni Mbappé– que tenien mil·limetrat el terreny pel qual havien de transitar.

L’alegria hímnica dels argentins

Va ser un bany, com diem a Espanya, del qual van resultar dues dutxes d’aigua freda per a l’equip que Macron controlava des de la llotja. L’arrel del futbol francès va ser eliminada de soca-rel per l’alegria hímnica del combinat argentí. Messi transitava pel camp com qui revisa un cotxe de luxe, un Rolls anglès o un Tesla, que ara està de moda.

Aquesta pel·lícula de la primera part, fins al minut 70, està recollida en el cine de la memòria (de la memòria del món sencer) com aquella part suau de ‘Carros de foc’, sent Messi el que mana i l’aire que imposa el que treu la música callada del seu estil. 

En aquell moment, el minut 70, canvia tot, la graderia calla, plora abans que ningú Di María, que es va refugiar en una tovallola com el nen que veu descarrilar un tren amb les seves joguines, i l’equip va començar a creure en maldats organitzades per la mala sort que, també, té nom i avantpassats argentins. 

Mbappé és molt més que un club, i tenia ràbia, com si vingués d’un altre món en què algú li havia xivat que la cosa s’estava posant lletja per al país que representava. Devia mirar cap a la llotja o al marcador, o cap als dos llocs alhora, i va decidir apostar per França. Llavors es va produir el mecanisme d’acceleració que va agafar Messi en fora de joc. ¿Amb quin himne, devia pensar, arreglo jo aquest ‘quilombo’?

A casa van plorar els filoargentins; els aprofitats del món van acudir al pitjor dels casos del lèxic del futbol («ja deia jo»). A la pel·lícula que resulti d’aquest immens ‘quilombo’ argentí aquesta zona sagrada i cabrona de les cavil·lacions de Messi s’ha d’alentir fins que ve l’astre a resoldre la desgràcia amb una jugada que semblaria de carrer, de ‘campito’, de Rosario, on hauria anat a veure’l jugar l’àvia, que és a tot arreu.

(Un parèntesi: tenia tanta pressa per deixar clar qui manava allà que en aquesta última situació no hi va haver dedicatòria a la senyora inoblidable que el portava al ‘campito’). 

L’espai més bonic de la història

Així que allà, en aquest parèntesi que ja semblava decidir el futur, hi va haver una resplendor a les pantalles i a l’Argentina se li va obrir el cel que li havien promès. Messi va plorar, el poeta va plorar, com diu la cançó, i aquest és, a la pel·lícula que ha de sortir de tot això, l’espai més bonic de la història, el que s’ha d’emmarcar des dels títols de crèdit, ja que representa la reivindicació a casa pròpia d’aquell que va dissenyar el que hi ha dins del joc argentí, l’entusiasme. 

Ell era el protagonista de l’entusiasme, havia de complir la seva promesa. 

La coda del film són els penals, naturalment. Per a això fa falta un expert en ralentí, perquè ja se sap (ho van dir Eduardo Sacheri i molts d’altres) que molta gent es va apartar de la pantalla, i no només a l’Argentina, per no veure ni el desastre ni el seu contrari. 

Notícies relacionades

Sortir de la confusió

El mur cau a Brussel·les a càrrec de Ribera

El ralentí aplicat a aquest escenari buit en el qual només es veuen Mbappé o Messi posant fi als seus propis xuts a porteria, pot ser el més greu de la pel·lícula, plor i alegria alhora, com a ‘Cinema Paradiso’. Al final Messi és com aquell Jacques Perrin que torna a l’escenari on una vegada va veure per primer cop el cine per assistir al fotograma més estimat i més entranyable i més propi. 

Se m’acut, per exemple, Sacheri per al guió i Campanella per a la direcció. Ja ho saben, els periodistes ens fiquem en tot. El director també podria ser, amb ells, Lionel Messi, perquè ja va assajar el rodatge al terreny de joc.