Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras
Serrat i la boira
Les cançons de Serrat han creat escenes íntimes i vivències de tots, han ajuntat generacions, encoratjat i provocat melancolies
No tenim a mà tantes referències comunes com havíem tingut fa uns anys. És curiós. Clar que hi ha esdeveniments que ens apleguen i ens converteixen en comunitat. Hi són, com ara la mort d’Isabel II, per exemple, que és contemplat com un exemple de concentració de l’interès en un espai i un temps delimitats. I també vivim concentracions multitudinàries a l’entorn d’un triomf esportiu (només cal observar les gernacions argentines), d’un desideràtum polític o d’un espectacle de masses amb format musical. Però allò que diem quan parlem de globalització (havent universalitzat els referents) és també una atomització dels interessos col·lectius. Ens costa comentar res que ens pertanyi i que ens interpel·li a tots, com a generació o com a habitants contemporanis d’un mateix planeta, més enllà de les minúcies (aquestes, les sabem totes) sobre la vida íntima d’estrelles o personatges famosos. Tendim més aviat a la bombolla (que concentra i esdevé càpsula) que no pas a la boira (que abraça el paisatge i l’embolcalla, sense límits).
Potser per això hem parlat tant de Joan Manuel Serrat, ara que fa l’últim concert. Perquè ens ha explicat. Perquè, explicant-se, també, ens ha conformat, és a dir, ens ha proporcionat un sentiment de pertinença. No parlo de llengües o de nacions, sinó d’aquella pàtria sentimental que està fonamentada en l’imaginari personal i, alhora, en la memòria col·lectiva. Les cançons de Serrat han creat escenes íntimes i vivències de tots plegats, han ajuntat generacions, han encoratjat i han provocat melancolies. Allò que aquests dies hem sentit tantes vegades, allò de “la banda sonora d’una època”, és cert potser perquè ja ha esdevingut un lloc comú, i ho és en el sentit que la música de Serrat (des de l’autobiografia a les paraules dels poetes), popular, arravatada i serena, ens ha convertit en comunitat. Més enllà de l’edat i m’atreviria a dir que fins i tot per damunt dels gustos musicals de cadascú. Havent creat un estilema intransferible, amb un eco que podem identificar com si fos una melodia familiar, de fet, Serrat ha dibuixat el perfil de les muntanyes i les ànimes, dels boscos, les platges i els neguits, de l’escenari humà en el qual hem habitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
