De l’atzar a l’algoritme i viceversa

L’atzar ens inquieta tant o més que la predictibilitat. Voldríem saber el que ens ofereix el futur (d’aquí uns minuts, uns dies, uns mesos o uns anys), però quan el cotxe ens pregunta si volem anar a casa al pujar-hi cada dia a la mateixa hora, ens sentim excessivament controlats. Si fóssim capaços d’introduir totes les variables que incideixen en el bombo de Nadal (pes de les boles, nombre de voltes fetes, col·locació dels números i seqüència històrica dels premis) en un algoritme, el sorteig deixaria de semblar-nos un joc d’atzar. De la mateixa manera, ens agradaria saber qui guanyarà les pròximes eleccions o quan s’acabarà la guerra d’Ucraïna. El repte és que per molta capacitat de processar variables que tinguin els ordinadors actuals o els futurs quàntics, continuem sent incapaços de determinar totes les variables que intervenen en un procés. Fins i tot quan ho plantegem amb finalitats terapèutiques, ens espanta processar tota la informació disponible. Però si poguéssim programar-ho tot, ens semblaria que hem perdut el que més apreciem, la nostra llibertat que és, alhora, l’origen de les nostres bones o males decisions. La intel·ligència artificial, igual que la loteria, ens posa davant el mirall de la nostra condició humana. ¡Sort!, però l’algoritme té clar que no en tindrem.