Les dones reclamen educació, dignitat i treball decent

A l’Iran, fa setmanes que les dones surten als carrers per reclamar la llibertat robada per la intransigència, política i religiosa, dels seus governants; per protestar per la falta d’expectatives, més enllà dels homes que les envolten.

Mentre moltes dones lluiten per una cosa tan elemental com el seu accés a l’educació i a uns drets mínims, d’altres ho fan perquè els seus treballs arribin a un mínim de dignitat. En un entorn complicat pels impactes combinats de la pandèmia, la inflació i la guerra a Ucraïna, el 2022 ha vist avenços i retrocessos en la batalla per l’anomenat treball decent, aquest que es defineix per acabar amb la bretxa salarial, la violència o l’assetjament sexual i la informalitat, també per aconseguir més equilibri en el pes de les cures. Aquest que aspira a acabar amb les noves formes de treball forçat i esclavitud. N’hi ha prou amb una xifra: es calcula que 25 milions de persones arreu del món són víctimes d’explotació laboral.

El controvertit Mundial de futbol de Qatar ha tret a la llum les greus condicions dels milers de treballadors immigrants que han construït les seves brillants infraestructures. Molt soroll, poca reacció global. També ha servit per recordar –de nou, amb poques conseqüències– el sistema kafala, arrelat al Golf i altres països àrabs com el Líban o Jordània, que estableix una relació d’extrema dependència i dona peu a tota mena d’abusos dels ocupadors sobre els empleats. Construcció i ocupació domèstica són dos dels sectors on aquesta pràctica és habitual.

Al costat dels llums, i molt més a prop, Espanya va aprovar després de l’estiu el subsidi d’atur per a empleades de la llar. Ho va anunciar el president del Govern a l’inici del curs polític. El que no va dir és que ho feia per una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que concloïa que el nostre país discriminava les empleades de la llar al negar-los aquest dret. Una bona notícia per a més de mig milió de dones que treballen en el sector, tot i que el 30% d’elles no se’n podran beneficiar perquè no estan donades d’alta en la Seguretat Social. Un sector summament feminitzat, tradicionalment precari i en el qual un bon nombre de treballadores són immigrants. Espanya s’afegia així, per fi, al grup de només 36 països que han ratificat el conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball, que regula el treball domèstic, en vigor des del 2013. També va ratificar els convenis 177, que regula el treball a domicili, i el 190, sobre la violència i assetjament en l’entorn laboral.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per part europea, la Comissió va presentar al febrer una proposta de directiva sobre la diligència deguda en matèria de sostenibilitat. Dirigida a les grans empreses, es tracta de prevenir, atallar o mitigar l’impacte negatiu de la seva activitat sobre el medi ambient i sobre els drets humans (treball infantil, explotació laboral, etc.), incloses també empreses de tercers països que formin part de les seves cadenes de subministrament. La proposta encara s’ha de debatre al Parlament Europeu i després els estats membre tindran dos anys per traslladar-la. França i Alemanya ja compten amb lleis en aquesta direcció. Espanya ha iniciat els tràmits d’un avantprojecte de llei. Seria important, com defensa la Plataforma d’Empreses Responsables, no esperar a l’obligatorietat que vindrà d’Europa per disposar d’una legislació pròpia.

Que encara s’estiguin debatent aquestes qüestions en el grup de països més avançats del món en la defensa dels drets col·lectius diu molt dels reptes de la comunitat internacional per complir, el 2030, l’ODS-8, que aspira a un treball decent per a tothom. Un objectiu que afecta especialment els més vulnerables i les dones. Tant de bo el 2023 continuï veient nous avenços en aquest terreny. Bones festes.