Loteria

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La loteria forma part d’aquestes quimeres humanes que només es materialitzen en els contes infantils i en els somnis de tots aquests adults que confien que la sort els pot tocar a ells, cansats com estan de no tenir-la. En això la loteria hi juga un paper important: el d’il·lusionar tot un país al voltant d’una fantasia. Poc importa que la llei de probabilitats proclami que la possibilitat que el somni es compleixi és tan remota com la que et caigui un llamp, pot ser que més; tots continuem jugant a la loteria de Nadal com si fos una cita amb el nostre passat igual que en aquestes dates tot ho és, ho vulguem o no. Des de les nadales fins al Pare Noel, des de les innocentades del 28 de desembre fins al concert d’Any Nou, sempre el mateix, tot remet a la nostra consciència infantil, aquesta que es manté indemne al pas del temps i que es manifesta en aquestes dates més que mai, per a alegria d’uns i tristesa d’altres, o per als dos sentiments junts, depèn de cada persona. Pel que fa a mi, la salmòdia dels nens que canten la loteria dos dies abans de la nit de Nadal és la que desperta en mi totes aquestes sensacions, perquè em remet a un món en el qual tot quedava molt lluny i en el qual el Nadal portava neu i carbó a parts iguals, sense necessitat de demanar-los als Reis.

Avui, quan aquest article pot llegir-se, ja se sabrà a qui li ha tocat la loteria, qui ha complert la seva fantasia infantil, mentre que els altres continuarem igual que sempre amb les nostres vides, decidits a encarar, un any més, la marató de celebracions i de consum supèrflua que la societat imposa i a la qual tan difícil resulta restar aliè. De fons, cada vegada més lluny, aniran quedant les veus d’aquest cor infantil que va omplir de felicitat uns quants mentre que a la resta ens va fer evocar altres temps i imaginar que tornaven durant unes hores. Tot i que no tot en ells fos evocable. Amb el pas dels anys s’oblida la realitat i es magnifica el somni, però no tot és digne de ser recordat. Mentre les nadales omplien de fantasia aquella Espanya de misèria, jo recordo, per exemple, el disgust que vaig rebre un dia com avui (ahir per als lectors) a compte de la loteria de Nadal. Era a principis dels seixanta, quan la televisió començava a arribar a les cases dels espanyols rics. La meva no ho era, però, com tots els nens, els meus germans i jo somiàvem amb la televisió i, per consolar-nos per no poder tenir-la (i perquè deixéssim de preguntar per ella cada dia, suposo), els meus pares ens van prometre que, si els tocava la loteria de Nadal, en compraríem una. Deuen comprendre la nostra decepció quan, al tornar de la muntanya a la qual ens va portar un veí el dia del sorteig per allunyar-nos de casa nostra durant unes hores amb l’excusa de buscar un arbre, la seva dona ens va anunciar molt contenta a la porta que la loteria no ens havia tocat però que el nen Jesús ens havia portat una germana. Va ser fa 60 anys. Aprofito per felicitar-la.