BARRACA I TANGANA Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tots argentins
Des que es va acabar el Mundial, Espanya està plena d’éssers humans que simulen ser argentins matí, tarda i nit
Des que l’Argentina va guanyar el Mundial estic observant un fenomen inquietant. Espanya està plena d’éssers humans que simulen ser argentins matí, tarda i nit. A cada una de les oficines d’aquest país s’està donant almenys un cas.
A la meva feina això està passant amb el Sergi: va començar entonant les cançons que corejaven a Mestalla a Pablito Aimar, va continuar forçant l’accent argentí per saludar i ara ja està en la fase de preguntar a la seva mare si sap d’algun besavi que viatgés a Amèrica durant el segle passat, per casualitat, per si es pogués nacionalitzar. Està a un pas de buscar com es prepara el mate en un tutorial i entrar fent glopets cada matí per la porta principal, amb unes empanadilles a punt a la bossa per a l’hora de dinar.
Aquest fenomen imparable i creixent no entén d’edat. El meu fill m’ha explicat que dilluns van arribar a l’escola tots els de classe cridant «Ar-gen-ti-na, Ar-gen-ti-na. El meu fill té 6 anys i no havia vist mai la cara de Messi fins que li va sortir en un sobre de cromos. El va mirar i em va dir que es pensava que era més guapo. Després el va veure jugar durant el Mundial i em va dir que es pensava que era més alt.
Pel que sé, havia sentit parlar tant de Messi i tan bé que a classe el tenien com una espècie de superheroi i en la seva ment s’imaginava un monstre gegant. El meu fill esperava que el més gran fos, en realitat, «el més gran». Si ho penses una mica té sentit: gairebé sempre els grossots juguen amb avantatge en els partits entre nens.
M’agrada com he tancat el paràgraf anterior, però no ens dispersem: el tema que requereix la nostra atenció és que ara tothom aparenta ser argentí. Imagino que acabaran investigant-ho amb fons europeus. No veia res igual des que van estrenar Amélie i totes les noies es van deixar serrell, tot i que això almenys tenia sentit, perquè el serrell és per a les dones el mateix que la barba és per als homes: un dopatge estètic de baix cost socialment permès i aplaudit.
Pitjor va ser quan el meu equip va fitxar un tal Natalio que va posar de moda un pentinat amb metxes rosses entre els joves de la meva ciutat, que ara mateix no sabria descriure’l, però encara em dol una miqueta. Ara els xavals diuen «‘achique’», «‘remera’» i «‘campeonar’», i «‘qué mirás, bobo, andá pa’llá’» i sonen a artista madrileny que parla amb accent andalús per impressionar el personal, i després el canvia per accent llatí quan es presenta l’oportunitat de canviar.
El ‘Pibe’
Notícies relacionadesEl demà és un oceà de llàgrimes, els xiclets de menta tenen gust d’infidelitat i les modes sempre tornen a començar. Els xavals no ho saben, però a això de simular ser argentí arriben molt tard, per variar. Fa temps vaig conèixer Héctor Escrig, l’ speaker de l’estadi Castalia, i vaig saber també que la gent li diu ‘Pibe’. A mi això del sobrenom em va xocar de seguida i un dia li vaig preguntar a què es devia. La resposta va superar les meves expectatives, perquè mola bastant la història.
Resulta que el primer dia de classe, a l’institut, quan la professora va passar llista, al ‘Pibe’ li va venir la dèria de contestar amb accent argentí. Com que va riure tota la classe, i perquè no el castiguessin per graciós, va haver d’aguantar el curs sencer parlant amb accent argentí davant d’aquella professora. Per això els seus amics van començar a anomenar-lo ‘Pibe’ en conseqüència genial, i ‘Pibe’ es va quedar el ‘Pibe’ per a la resta dels seus dies. Espero que almenys el felicitessin quan l’Argentina va guanyar el Mundial.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.