Article de Jordi Puntí
Un lector, una llista
Més enllà de rànquings, cada lector crea la seva pròpia llista i, si les comparéssim totes, trobaríem més obres que surten dels marges de les modes.
Com cada desembre, aquests dies els diaris i digitals de cultura publiquen les seves llistes dels millors llibres de l’any. Domina l’embolic de noms perquè, per sort, els gustos dels crítics no són uniformes i, a més, a Catalunya s’afegeix la barreja d’autors en català i castellà, de traduccions... En el món anglosaxó, per limitar aquesta dispersió –i remarcar el seu absurd–, la web Literary Hub fa cada any una llista de llistes i cerca coincidències. Aquest 2022 n’han reunit 35, amb un total de 887 llibres, i només tres títols surten com a màxim 14 vegades –dos d’aquests llibres destacats, per cert, es traduiran el 2023: ‘Mañana y mañana y mañana’, de Gabrielle Zevin (AdN), i ‘Fortuna’, d’Hernán Díaz (Anagrama), totes dues en català a Periscopi–.
Més enllà de rànquings, cada lector crea la seva pròpia llista i, si les comparéssim totes, trobaríem més obres que surten dels marges de les modes. En la meva selecció d’aquest any, per exemple, hi ha dues lectures molt amenes que m’han portat al segle XVI. A ‘La primera vuelta al mundo’, d’Antonio Pigafetta (Alianza), Isabel de Riquer ha traduït i editat aquest meravellós diari de l’amic de Magallanes. El 1519, Pigafetta va acompanyar una expedició de cinc naus i uns 300 homes a la recerca de les illes de les espècies. Tres anys més tard, després d’haver fet la primera volta al món, va tornar només una nau amb 18 homes després de viure grans aventures i troballes, però també penúries, motins i l’assassinat de Magallanes. La mirada curiosa de Pigafetta, que tant atreia García Márquez, es llegeix sovint com una fascinant novel·la.
Entretots
En aquella època, mentre els senyors veien món o jugaven a ser cavallers, les dones nobles vivien de portes endins i omplien el seu temps resant, donant ordres al servei, llegint i escrivint cartes. Ho veiem a ‘Quatre dons del setze’ (Medusa). Després d’editar diversos epistolaris de l’època, Laia de Ahumada es va inspirar en ells per fabular quatre episodis de dones reals que són el contrapunt a l’expansió dominadora masculina i alhora un cant delicat a allò que les unia: el refugi d’una vida interior.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
