Bloqueig del poder judicial: una democràcia erosionada

‘Cómo mueren las democracias’ té la gràcia –d’aquí la seva popularitat entre qui es dedica a la cosa d’analitzar i comentar l’actualitat– que cadascú pot utilitzar el llibre des de la seva trinxera per llançar-l’hi pel cap a l’adversari, que mai ha fet falta entendre un llibre, ni tan sols haver-ho llegit, per citar-lo. Així, s’ha utilitzat ‘Cómo mueren las democracias’ per criticar el «tirà» Pedro Sánchez per pretendre reformar el Codi Penal a base d’esmenes i, alhora, l’«anticonstitucional» PP per utilitzar (o aliar-se amb, o deixar-se manipular per) els jutges per erosionar de manera irreparable la Constitució espanyola i, amb aquesta, l’anomenada «democràcia de què ens vam dotar entre tots durant la Transició». El sectarisme, si es vesteix de gales intel·lectuals i cites de llibres influents, sembla que passa millor, com els xarop ensucrat dels fàrmacs per a nens. 

Ulleres partidistes

El cas és que si es desposseeix el diagnòstic de les ulleres partidistes i d’inclinacions esquerranes o dretanes, és veritat que alguns ensenyaments de ‘Cómo mueren las democracias’ sonen familiars. Des de ja fa uns quants anys, algunes de les principals institucions i actors del sistema polític espanyol estan erosionades i, en alguns casos, tenen goteres i greus problemes. Pateixen la Monarquia, gràcies al rei emèrit, i l’estructura territorial, com en donen fe el procés i la incapacitat d’aconseguir una governança del sistema autonòmic si no federal, almenys de lleialtat federalitzadora. També ho fan la separació de poders, amb el bloqueig en la renovació del poder judicial i el consegüent descrèdit d’un dels poders de l’Estat, i el sistema de partits, ferit de gravetat per massa casos de corrupció, el descrèdit, la desconfiança i el bloqueig. Institucions d’importància sistèmica, des de la banca a la premsa, passant per empreses i sindicats, baten rècords de desconfiança per part d’una ciutadania que a les xarxes socials, en general, no dona exemple precisament de debat elevat i civilitzat. 

Avui, a Espanya hi ha un bloc de dretes (polític, mediàtic) que considera il·legítim tot el bloc d’esquerres, des del partit sistèmic (el PSOE) fins a les diferents formacions a la seva esquerra i les nacionalistes catalanes, basques i gallegues. Hi ha un bloc d’esquerres que se sent atacat per terra, mar i aire i que veu antidemòcrates i feixistes per tot arreu, la qual cosa és una altra forma de deslegitimació. Tots plegats, amb alegria, contribueixen a un discurs polític tòxic, groller, impropi, en què despunten figures desacomplexades (eufemisme de sense escrúpols) com Isabel Díaz Ayuso i els seus i les seves deixebles a la seva dreta, si és que és possible posicionar-se a la seva dreta. 

Per sobre del fang partidista, intentant tant com sigui possible no caure en el populista i demagog «tots són iguals», el balanç després de la batalla és preocupant: institucions i actors sistèmics erosionats; negació de l’existència d’un adversari polític legítim; discurs polític incendiari; poders de l’Estat desacreditats. Ens està quedant entre tots una democràcia la mar de maca. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La quota de responsabilitats no és la mateixa, no hi ha l’equidistància ni el discurs del 50%. La pugna entre esquerra i extrema esquerra es dirimeix en un Govern de coalició; la pugna entre dreta i extrema dreta és una competició per les essències. En una dreta que mai ha renegat del seu passat i origen franquista, això significa que el discurs de l’extrema dreta amara i contamina el de la dreta constitucionalista i demòcrata, aquí tenim el fenomen Díaz Ayuso i la seva claca mediàtica per corroborar-ho.  El concepte patrimonial del poder i l’apropiació de la definició d’Espanya habiten en la dreta, de la mateixa manera que la superioritat moral i la negació del caràcter democràtic de la ideologia de dretes sovinteja als barris de l’esquerra.

La democràcia es mor quan l’adversari és l’enemic. A Espanya, és ben conegut per tothom, però seguim així, donant-li la raó a Goya.