El final de la profecia malthusiana

Fa unes setmanes, la població mundial va arribar als 8.000 milions d’habitants. La xifra va provocar controvèrsia i una lògica preocupació tenint en compte que fa tot just 200 anys érem uns 1.000 milions. Vuit mil milions en són molts, sens dubte, però la pregunta rellevant és si en som massa. ¿Serà sostenible un planeta que, a mitjans de segle, vorejarà els 10.000 milions? ¿Hi haurà menjar per alimentar tantes boques? La pregunta és antiga i ha sigut contestada habitualment de manera alarmista. Sobretot, des que Thomas Malthus, un clergue anglicà i prestigiós demògraf, va advertir, a finals del segle XVIII, que mentre la població progressava de manera geomètrica, la disponibilitat alimentària ho feia de manera aritmètica. La conseqüència d’un teorema com aquest era aclaparadora: si no es frenava l’augment de població, el món viuria fams bíbliques. Dos segles més tard, les prediccions de Malthus no s’han complert. La població continua creixent, però menys, i els aliments produïts no paren de créixer, tot i que al món hi continuï havent fam però per raons que tenen més a veure amb la desigualtat que amb la demografia. 

Les teories de Malthus afirmaven que mai hi hauria capacitat per alimentar tantes boques, i les condicions en les quals malvivien i morien milions de persones als suburbis dels països industrialitzats i en l’anomenat Tercer Món semblava que li donaven la raó. Malgrat l’altíssima mortalitat infantil, les morts prematures, les epidèmies i les guerres, feia l’efecte que les corbes del creixement demogràfic i de la disponibilitat alimentària mai arribarien a trobar-se. Fins que la realitat va començar a contradir tant pessimisme. Les taxes de natalitat van començar a caure, i els progressos tecnològics aplicats a l’agricultura van multiplicar de manera exponencial la disponibilitat alimentària. Per descomptat, la fam continua sent una realitat per a més de 800 milions de persones i més de 600 milions viuen en condicions de pobresa extrema, però la població creix cada vegada menys i la productivitat agrícola no para de créixer.  

Malthus i els seus seguidors han quedat en dubte. Les dades de les últimes dècades confirmen el canvi de tendència, fins a l’extrem que les prediccions més acceptades dibuixen un pic de població que no arribarà als 11.000 milions cap a l’any 2060, a partir del qual la població mundial començarà a decréixer. Són molts els factors que hi han contribuït, en particular l’accés de les dones a l’educació i la feina, i no sembla que aquesta tendència sigui reversible. D’altra banda, si al món hi continua havent fam i misèria no és perquè la producció d’aliments hagi quedat endarrerida respecte de la demografia, com va defensar Malthus. És per la desigualtat que acompanya el creixement i per la necessitat d’un canvi profund en el sistema agroalimentari global, basat en un augment de la productivitat agrícola que permet pensar en una producció d’aliments suficient i sostenible. Això no suposa que els 2.000 milions de persones més que tindrà el planeta d’aquí a l’any 2050 no constitueixin un desafiament en termes de seguretat alimentària i dels moviments humans que inevitablement es produiran. Però també constitueixen una oportunitat per al declivi demogràfic i l’envelliment que experimenten els països desenvolupats (inclosa la Xina). Que morin menys nadons i menys mares i que visquem més anys no té per què ser una mala notícia. Fins i tot pot ser la millor notícia amb què acabem l’any 2022.