Tòpics econòmics de dubtosa virtut

L’anomenada “corba de Laffer”. Un dibuix que, com el contracte inicial de Messi, cap en un tovalló. L’argument és simple: si el tipus impositiu sobre les bases fiscals d’un país fos zero, la recaptació seria, òbviament, zero. I si fos el 100% també seria zero, ja que ningú voldria treballar amb una renda totalment espoliada per l’Estat. Conclusió: al mig hi ha la virtut. D’això han fet bandera algunes propostes que directament assumeixen que baixar tipus equival a un augment de la recaptació.

Certament, es podria donar el cas que el màxim de recaptació s’aconsegueixi amb un tipus menor al vigent per allò de fer aflorar més bases. Però per això cal conèixer quin és aquest màxim per l’economia del país i si els nivells actuals se situen a tipus més baixos o més alts que els que corresponen a aquest màxim. D’entrada, la reducció no és garantia. I, si ho és per la via d’espoliar als veïns, dintre d’un mateix Estat aquesta reducció suposa un joc de suma zero en el qual allò que guanya un ho perd l’altre. Quan tots juguen a aquest 'jo a la cerca de tipus més i més baixos per atreure més i més bases', tots els governs hi acaben perdent al no recaptar res. A més, l’incentiu a evadir o fer frau no depèn només del tipus de gravamen, sinó també de la probabilitat d’inspecció i de la quantia de la sanció; no només econòmica, també la social (una qüestió encara pendent entre la societat espanyola).

Una segona argumentació que es fa sense l’aixopluc del rigor econòmic, malgrat la utilització del seu paraigua suposadament argumental, és la de l’abolició de l’impost sobre el patrimoni. Si parlem, per justificar-la, de doble imposició (de fet, s’hauria de dir "reiterada" i no "doble") caldria tenir en compte que molts altres fets imposables són igualment 'dobles' (renda i consum, estalviar i transmetre, rebre herència i vendre, etc.). Res nou, per tant. Si la riquesa recull realment capacitat econòmica (salvat l’escut de la seva tributació respecte de la renda), la Constitució reclama l’obligació de contribuir. El tribut controla, a més, per rendes que no es declaren i afloren després en patrimoni.

Contra l’abolició hi ha elements també d’eficiència, i no només de redistribució: castiga els patrimonis arramassats, improductius, en l’equivalència existent entre rendes de capital (flux) i acumulades (estoc patrimonial). A més a més, si volem gravar menys les rendes de capital que les del treball per allò de la mobilitat en un món global (la dualitat fiscal), eximir l’impost sobre el patrimoni net té encara menys lògica.

Notícies relacionades

El PP i Vox aproven a Andalusia la baixada d’impostos que obre la batalla fiscal a Espanya

Impost de patrimoni, entre la reforma profunda i l’abolició

D’altra banda, gravar la propietat (l’IBI) no és substitutiu de gravar la riquesa, de qual la primera és tan sols una part (i prou diferenciada en la seva composició per grups de renda). En l’impost sobre la propietat no existeix deducció pel deute, però sí en l’impost sobre la riquesa i, en tot cas, el de la propietat no està dirigit als més benestants (moltes persones tenen casa i no són rics). La tributació de la riquesa tampoc es pot identificar amb la del guany del capital, ja que aquest no equival al valor financer de l’actiu; a més, els guanys no realitzats, altrament, es perdrien, en especial si s’aboleix, com també es demana, l’impost de successions.

Les alternatives teòriques que alguns esgrimeixen, com gravar esporàdicament els guanys de capital no realitzats, de ben segur són pitjor que gravar el propi patrimoni. Cal recordar, en qualsevol cas, que les càrregues de qualsevol impost en un sistema fiscal es poden traslladar a tercers amb una incidència efectiva que té més a veure amb qüestions fàctiques que amb qüestions normatives. I si finalment hom remet l’argumentació al terreny de la imposició òptima, tan al·ludida en aquest terreny com desconeguda entre molts dels qui la utilitzen, n’hi ha prou de recordar aquí que quan els individus difereixen en les seves taxes de retorn de la seva riquesa, una imposició addicional sobre el capital està justificada. O que quan el pes de la riquesa inicial relativa a la renda del treball augmenta per als grups de renda més elevada, la imposició sobre la riquesa hauria de ser més, i no menys, progressiva que la que grava el treball.