L’empremta sonora d’una època

Tots els ministeris de Cultura que a Espanya hi han sigut han mostrat una singular gasiveria a l’hora de desplegar l’alfombra vermella per reconèixer segons quins gèneres artístics. Molt al contrari, s’han caracteritzat per una generosa garreperia, valgui l’oxímoron, per admetre que la música popular també mereixia emmarcar-se en allò que es coneix com a belles arts. Des de la dècada del 1970 fins a la concessió de la Medalla d’Or a un rocker es va haver d’esperar fins al 1993, quan l’hi van entregar a Miguel Ríos, un període que pot considerar-se una cursa de fons si tenim en compte que la distinció va arrencar amb olor a armari tancat –Salvador Dalí a part– rendint homenatge, entre d’altres, a l’escriptor José María Pemán o l’escultor del Valle de los Caídos, Juan de Ávalos. Molt s’ha avançat quan aquest any, a part d’Auserón, el Govern ha decidit concedir la mateixa medalla –igual de merescuda– al promotor de concerts Gay Mercader. Llarga vida al rock-and-roll.

El reconeixement oficial al cofundador de Radio Futura, àlter ego de Juan Perro, representa a més la coronació d’una etapa cultural a Espanya, la de l’eclosió fastuosa de la dècada dels vuitanta, etapa que el Ministeri de Cultura ha celebrat les últimes dècades sempre en petites dosis. La Medalla d’Or de les Belles Arts li arriba a Auserón (amb Pedro Almodóvar, l’artista més influent d’aquesta generació) complerts els 68 anys. Atès que el reconeixement ha de contemporitzar amb disciplines molt diferents (literatura, pintura, arquitectura, música, gastronomia), tampoc era gaire raonable que Miguel Bosé o els Hombres G fossin distingits el 2009 i el 2017, respectivament, per la seva contribució a la creació artística a Espanya, i Santiago Auserón no. Ningú discuteix els mèrits obtinguts al llarg de les seves carreres per Alejandro Sanz, Rocío Jurado o José Luis Perales, els mateixos que encertadament es van reconèixer al seu dia envers Sabina, Rosendo, Medina Azahara i Luz Casal. Tanmateix, resulta sorprenent que la medalla mai pengés de la solapa d’Antonio Vega o, ara que encara poden, de Jaime Urrutia.

Amb independència del partit que governés des que Miguel Ríos va obrir el camí del rock a la Medalla d’Or de les Belles Arts, la classe política sembla que ha experimentat cert torbament a l’hora d’admetre que la música dels vuitanta, amb aquells grups de muscleres impossibles, melodies fàcils i la frivolitat arrelada en les seves lletres, pot enorgullir-se d’haver llegat a la cultura una collita excel·lent d’artistes irrepetibles, dels quals Santiago Auserón, autor així mateix d’una extensa obra literària, és la punta de llança. 

Notícies relacionades

Els 25 moments de guitarra elèctrica favorits de Gay Mercader: "¡Sense 'riffs' no hi ha rock'n'roll"

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els governs van acabar reconeixent la contribució dels músics més influents d’aquella etapa, casos de Rosendo, Luz Casal, Kiko Veneno, Alaska, Los Secretos i Loquillo. Els gabinets d’Aznar i Rajoy van desatendre, per fortuna, aquell disbarat fruit de la ignorància verbalitzat per un dels seus, l’alcalde de Madrid de 1991, Álvarez del Manzano, quan va dir que els vuitanta amb prou feines van arribar per a un parell de festes: «No s’ha d’enterrar [la ‘movida’] perquè s’ha esvaït, ni tan sols té cos per enterrar. Era una cosa etèria, una propaganda política, no ha deixat cap pòsit. Jo no en recordo cap llibre, cap quadro, cap disc; res, de la ‘movida’ no n’ha quedat res». Al final van claudicar.

El rock llatí mai hauria sigut el mateix sense l’enorme aportació de Radio Futura. A Espanya, Macaco, Amparanoia i Jarabe de Palo no haurien sonat igual, però tampoc Mano Negra ni Aterciopelados fora del territori nacional. En tots hi va deixar el pòsit Santiago Auserón, bé com a líder de la millor banda de la seva època o com a artista en solitari amb el nom de Juan Perro. I continua influint-hi.