Llimona & Vinagre | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Elly Schlein, el pollastre, la politja i l’esquerra
Parteix d’una posició radical que inclou l’ecologisme i el feminisme, i la lluita contra el neoliberalisme i les desigualtats, amb una desimboltura atractiva, una oratòria encesa i una alta capacitat per crear imaginaris icònics
zentauroepp54926651 14 09 2020 mas domingo entrevista a elly schlein copyright200915151456
Per entendre què pot significar el fenomen Schlein a Itàlia, hem de començar la història un any abans que la jove jurista naixés a Lluer, de pare nord-americà i mare italiana. Anem a 1984, doncs. En el funeral d’Enrico Berlinguer, el PCI va demostrar que havia sigut i era el partit comunista més potent d’Europa, circumstància que es va confirmar poc després amb la victòria –gairebé 12 milions de vots– en les eleccions al Parlament Europeu. El 1991, engolit per l’onada de la caiguda de la Unió Soviètica, va desaparèixer i es va convertir en el PDS (Partito Democratico della Sinistra), que va tenir un moment de glòria amb la coalició L’Ulivo. D’aquesta olivera diversa, el 2007 va néixer un esqueix que es va dir Partito Democratico (PD). Compto tot això, sense entrar en més detalls (la política italiana és un complicadíssim videojoc), per arribar a la conclusió de què les cendres de Gramsci, a poc a poc, lentament i persistent, es van anar convertint en una acumulació forassenyada de tendències, un revoltim cada vegada més socialdemòcrata i cada vegada més dretà, fins a arribar a 2013, quan Letta pacta amb Berlusconi i quan 101 parlamentaris del PD voten en contra del candidat del partit, el reconegut i seriós Romano Prodi, com a president de la República. Tanmateix, la cosa no acaba aquí: Matteo Renzi, primer ministre del PD, també pacta amb el dimoni una dubtosa reforma electoral, i llavors ja estem a l’actualitat, on Enrico Letta presenta la seva dimissió després de perdre contra Meloni.
Ara apareix Schlein. Elena, més coneguda com a Elly Schlein, exdiputada al Parlament Europeu i exvicepresidenta de la regió de l’Emília-Romanya, diputada a Montecitorio i «astre en ascens de la política italiana», com l’ha qualificat ‘The Guardian’. Sense ser militant, es presenta com a independent per ser la nova dirigent del PD, en les pròximes primàries. Ho ha dit en un acte a la sala de festes Monk, de Roma, amb aquesta asseveració: «Vull fer que el PD retrobi una identitat d’esquerres clara, comprensible i coherent». I ho ha fet des d’una posició radical, que inclou l’ecologisme i el feminisme, i la lluita contra el neoliberalisme i les desigualtats, amb una desimboltura molt atractiva, una oratòria encesa i una alta capacitat per crear imaginaris icònics. En el míting de clausura de la campanya de les legislatives, es va enfrontar a la catòlica, apostòlica, romana i tradicional Meloni amb aquestes paraules: «Estimo una dona, no soc mare, però no per això soc menys dona». També ho havia fet el 2019, en el moment en què es preparava per lluitar contra Matteo Salvini en les regionals de l’Emília-Romanya. El va esperar fora d’un restaurant i li va plantar cara, en ple carrer, amb una pregunta sobre la seva incompareixença parlamentària en relació amb les lleis d’immigració. Salvini, descol·locat, abocat a contemplar la seva hipocresia, va fer veure que consultava el mòbil i va trigar 81 segons en contestar...amb evasives. En aquests comicis, Schlein va ser la més votada i va evitar que la regió de Bolonya anés a parar a l’extrema dreta.
Entretots
D’ascendència jueva ucraïnesa (els avis paterns, asquenazites, van emigrar als Estats Units des de Lviv), sempre a l’òrbita del PD, però des de la distància crítica, va participar en la campanya d’Obama, va protagonitzar el moviment «#OccupyPD» per protestar contra aquella traïdoria del partit que ja hem vist, ha portat a terme accions imaginatives de tot tipus, ha trencat amb el partit arran de la posició de Renzi (que també hem vist: «Ha reduït a cendres el PD i després ha pirat»), i ara es postula com la gran esperança blanca de l’esquerra.
Els detractors diuen la seva. Des de ‘Libero’, el polemista Alessandro Salusti la qualifica de «comunista, anticapitalista, tercermundista, utopista i, sobretot, molt ambiciosa. Preparem-nos per riure una estona, perquè aquesta noia ens ho farà passar bé.» I Fulvio Abbate, un busca-raons anarcoide, que tant parla de Durruti com participa en ‘realities’ televisius, considera que és «una joveneta burgesa, molt protegida per la família benestant i distant del que de veritat significa ser d’esquerres». I posa l’exemple del seu perfil a Twitter: «Salvarem el món amb un pollastre de goma amb una politja». Sembla un missatge esotèric, però correspon a una escena del videojoc ‘The secret of Monkey Island’, en el qual el protagonista salva un obstacle enganxat a un ninot en una tirolina. Això, Gramsci potser no l’entendria.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
