Caos

Al llarg de les negociacions per formar un nou Govern, un versicle del llibre d’Isaïes m’ha estat rondant constantment pel cap: «¡Ai dels que anomenen bé el mal i mal el bé, que tenen les tenebres per llum i la llum per tenebres, que tenen l’amarg per dolç i el dolç per amarg!» De fons, com en la tortura de la gota xinesa, sento constantment el diputat de la Knesset Moshe Gafni proclamar: «La meitat de la gent es dedicarà a estudiar la Torà i l’altra meitat servirà a l’Exèrcit». I en totes aquestes ocasions em bull el cap, però aquesta vegada per raons completament diferents. Les negociacions, que semblaven més aviat una rapinya, centellejaven davant els nostres ulls en una successió d’imatges ràpides, esclats d’una lògica estranya i provocativa: «la clàusula d’anul·lació» [que el Parlament pugui considerar les decisions judicials meres recomanacions], «Smotrich tindrà la decisió final en matèria de construcció a Cisjordània», «Ben-Gvir podrà establir una milícia privada a Cisjordània», «El criminal en sèrie Dery podrà...» En un tres i no res, amb un frenesí creixent, com el joc de mans d’un triler. Sabem que algú ens està enganyant en aquest mateix moment. Que algú ens està furtant no només els nostres diners, sinó el nostre futur i el dels nostres fills, la forma de vida que volíem crear aquí, un Estat on, malgrat tots els seus defectes, deficiències i angles morts, la possibilitat de ser un país civilitzat i igualitari, un país amb el poder d’assimilar les contradiccions i diferències, un país que amb el temps fins i tot aconsegueixi alliberar-se de la maleïda ocupació, en ocasions s’entreveu. Un país que pugui ser jueu i creient i secular, un poder tecnològic i tradicional i democràtic, i també una bona llar per a les seves minories. Un Estat israelià en què la multiplicitat de dialectes socials i humans no creï necessàriament pors i amenaces mútues i racisme sinó que ens porti a un intercanvi fèrtil i puixant.

Ara, després que la polseguera s’hagi posat, després que s’hagin revelat les dimensions de la catàstrofe, Benjamin Netanyahu es pot estar dient a si mateix que, després que la seva sembra del caos hagi aconseguit els seus objectius –destruir el sistema legal, la policia, l’educació i tot el que emeti un alè d’esquerranisme–, estarà en condicions de fer retrocedir el rellotge, esborrar o almenys moderar la boja i deshonesta visió del món que ell mateix va crear i tornar a liderar-nos d’una manera adequada i legal. Tornar a ser l’adult responsable en un país ben governat.

Però arribat a aquest punt, bé pot descobrir que del lloc on ens ha portat no hi ha retorn. Serà impossible eliminar o fins i tot controlar el caos que ha creat. Els seus anys de caos ja han gravat una cosa palpablement aterridora en la realitat, en les ànimes de les persones que els han viscut.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ells són aquí. El caos és aquí, amb tot el seu poder de succió. Els odis intestins són aquí. El menyspreu mutu és aquí, com ho està la violència cruel als nostres carrers, a les nostres carreteres, a les nostres escoles i hospitals. La gent que anomena el bé mal i el mal, bé, també ja és aquí.

Evidentment, l’ocupació tampoc acabarà en un futur previsible, ja és més fort que totes les forces actives avui en l’arena política. El que va començar i es va perfeccionar amb gran eficiència allà, ara s’està filtrant aquí. Les goles obertes de l’anarquia han mostrat els seus ullals a la democràcia més fràgil del Pròxim Orient.