Els falsos debats sobre les violències sexuals

El debat mediàtic i social s’ha centrat en si la situació d’embriaguesa de la noia venia produïda per si li havien posat alguna substància a la beguda o si ella s’havia embriagat voluntàriament. El plantejament és absolutament estèril. ¿Podem veurer el rerefons moral i estigmatitzador en aquesta dilemàtica? ¿Volem dir que si una noia (de 16 anys o de qualsevol edat) decideix beure alcohol una nit de festa l’hem d’assenyalar pel seu comportament sexual o es mereix tot el que li pugui passar? ¿Entenem que consumir substàncies voluntàriament legitima l’escarni públic o només en el cas de les dones? ¿Només la considerarem víctima d’aquesta violència masclista quan poguem assegurar la seva “puresa” en relació a l’us de substàncies i el sexe? Diferenciar entre vulnerabilitat química –aprofitar que una noia està sota els efectes d’algun tòxic– per agredir-la o submissió química –embriagar voluntariàment una noia per agredir-la– té a veure amb el ‘modus operandi’ però no amb la consideració de si és una violència sexual.

Per contra, sí que hauríem d’estar parlant de com el consentiment hauria de ser el concepte central que diferencia una relació sexual voluntària d’una violència sexual. Una dona (en aquest cas noia) que està en situació d’embriaguesa no pot donar el seu consentiment a cap pràctica sexual perquè no està en condicions de fer-ho, per tant no hi ha cap dubte que aquest fet ja ho converteix en una violència sexual. No ens perdem en si ha estat forçada a fer-ho a través de la violència física o induïda mitjançant bromes o juguesques. L’embriaguesa no permet calibrar què suposa exposar-se a una pràctica sexual en un espai públic

La violència sexual exercida en aquest cas –més enllà de la investigació en curs sobre el noi en qüestió– i com ja apuntava jo mateixa en un article  fa unes setmanes, té a veure amb assenyalar tots/tes els que amb les seves accions no posen un límit al que estan veient o fins i tot fan de corretja de transmissió. Tots els testimonis que no se senten interpel.lats davant el visionat d’una noia fent una pràctica sexual, en públic, en estat de vulnerabilitat. Els que decideixen no “llegir” aquesta vulnerabilitat i s’afegeixen a l’estructura patriarcal que s’acciona per reforçar el missatge que apuntàvem una mica més amunt: si transgredeix una norma de gènere i beu es mereix la violència correctiva. Un cop més ens podem trobar davant la doble moral del judici i el judici social: al noi estar (potser) embriagat li serveix d’eximent per justificar la situación, però a la noia d’agreujant.

Notícies relacionades

Els Mossos busquen amb les càmeres de Waka els autors de la gravació del vídeo sexual

Compartir el vídeo sexual de la discoteca Waka pot suposar una pena d’un a cinc anys

Tots els que davant la situació decideixen no fer res, o gravar les imatges o viralitzar-les: amics/gues, públic de la discoteca, persones que reben els vídeos, etc. estan participant i són perpetradors de violències sexuals com el ‘sexspreading’ (difusió d’imatges sexuals sense consentiment).

Ara bé, sens dubte, si algú ha de respondre i responsabilitzar-se dels fets és la discoteca i els seus responsables. I aquí em pregunto quant de negoci hi ha darrere mirar cap a una altra banda en determinats locals d’oci nocturn davant les violències sexuals. Diguem-ho clar actualment moltes discoteques no són un lloc segur per a les dones i persones de gènere no normatiu. La cossificació i instrumentalització de les noies i dones com a reclam ha arribat a extrems que no haurien de ser acceptables. Per això, i sabent que encara ens haurem d’esperar a una investigació profunda, la cultura de l’accessibilitat sexual de les noies quan beuen opera de forma estructural en alguns –sinó molts– locals d’oci nocturn del nostre voltant. ¿Per quan arremangar-nos políticament amb aquesta qüestió?