Serrat: Adeu, nois

Després està la nostàlgia. Aquella sensació personal i intransferible que es manifesta de manera desigual. La seva intensitat tindrà a veure més amb els retalls d’emocions que es voldrien permanents que amb les vivències puntuals de les quals es guarda el regust. Al cap i a la fi, no deixa de ser un recurs afectiu per ajudar a esborrar els mals records i magnificar els bons, en definició de García Márquez. 

L’hora oficial de l’adeu col·lectiu d’avui no compensa comiats anteriors que han simbolitzat una cosa més profundament sentida. Una cosa que, convertida en company de viatge sentimental, ens hagi pogut commoure de múltiples maneres en una o diverses ocasions. Allò que forma part de la suma de retalls que vesteixen la nostra història particular. Al contrari. Segur que hem viscut comiats molt més esquinçadors i, amb pacient resignació, altres de tendres. I tots amb llàgrimes als ulls. De ràbia i d’impotència les que menys. Les que més, de respecte i admiració.

Això últim és el que Joan Manuel Serrat (Barcelona, 27 de desembre de 1943) ha provocat en el seu públic durant l’any que se’n va. I ho ha fet en tants països i ciutats com èxits acumulats, perquè entén que acomiadar-se personalment de tots ells era una mostra indispensable d’agraïment i de bona educació. Elegant manera de donar justificant de recepció pels aplaudiments guardats i les emocions compartides. 

Notícies relacionades

Serrat uneix els catalans

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per a diverses generacions, el fermall de l’última nit de Serrat al Palau Sant Jordi de la seva ciutat s’emmarca en una d’aquestes vetllades inesborrables. Les que queden segellades a les retines i protegides de l’oblit al cervell trencadís, perquè el seu adeu es convertia en el resum de tantes vides com persones assistents entonaven les cançons de la seva pròpia banda sonora. Fil conductor atapeït de les seves, de vegades, no fàcils melodies però marcat pels seus sempre brillants versos. En ocasions, avançats al temps de la consciència col·lectiva, en d’altres, recuperant l’alerta indispensable. Sempre redefinint conceptes universals i adaptant-los als compassos d’una carrera iniciada al pendent d’aquella mateixa muntanya, més alt que l’horitzó, des d’on va tenir bona vista. 

A la platea, Raimon s’afegia al cor mussitant «paraules d’amor» mentre dipositava la seva mà, tendrament, sobre la de la seva dona. Una altra referència que s’havia baixat dels escenaris cinc anys abans, demostrant la força que mai va perdre i la sensibilitat que sempre va desprendre. Ho va fer al Palau de la Música davant els seus fidels, alguns de compartits. Aquells que es van resistir a l’elecció imposada per raons idiomàtiques i ideològiques. Aquells que no van voler optar només per un dels dos símbols que millor han definit «un temps i un país». Les veus i els estils de més de mig segle que, com en el tango de Gardel, ens van donar amb tota la seva ànima, la seva benedicció.