Benet XVI: el teòleg que va renunciar al papat

Benet XVI serà recordat per dos elements fonamentals: la seva condició de teòleg conservador i el fet d’haver renunciat al pontificat; i, de tots dos, la renúncia serà unànimement admirada per tots els catòlics. De fet, va ser el primer que ho va fer voluntàriament, per amor a l’Església, des de temps del Papa ermità, Celestí V (1294), si descomptem Gregori XII (1415), que va ser obligat a renunciar per reunificar el papat a Occident després del cisma d’Avinyó. Benet XVI va quedar desbordat per la responsabilitat del pontificat i es va sentir incapaç de continuar, per unes tèrboles circumstàncies que trigarem anys a conèixer. L’11 de febrer del 2013, anunciava per sorpresa la renúncia, dient en llatí: «He arribat a la certesa que les meves forces, a causa de la meva avançada edat, no s’adeqüen durant més temps a l’exercici del ministeri petrí. Amb total llibertat declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma i successor de Pere. «No obstant, el cert és que diversos escàndols vaticans van fer llançar la tovallola al Papa-teòleg. En particular, un dels més greus va ser l’anomenat ‘Vatileaks’, esdevingut un any abans. Es van filtrar documents secrets del Vaticà i cartes internes dirigides al Papa en què es posaven de manifest casos de corrupció al més alt nivell, d’homosexualitat d’alguns bisbes, i de lluites de poder. La capacitat de gestió del cardenal Bertone, Secretari d’Estat (equivalent a un primer ministre) quedava profundament afectada. La seva destitució, després de l’elecció de Francesc, seria considerada per ell com a resultat d’«una xarxa de corbs i escurçons» que havien abocat sobre ell acusacions falses. Sigui per l’envergadura i l’extensió del problema o per la dificultat de Benet per discernir quines acusacions eren certes i quines eren falses i malèvoles el van fer retirar-se després de gairebé vuit anys de pontificat (2005-2013). Els cardenals triarien aire nou, algú que no pogués tenir cap relació amb cap de les parts: el papa Francesc, escollit «des dels confins del món».

Benet va ser papa i teòleg, i, probablement més teòleg que papa. Va entendre el pontificat com una certa continuació de la tasca precedent com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, o guardià de l’ortodòxia. A l’accedir a la Seu de Pere, però, va escollir ser més inspirador que ‘guardià’. Per això, va escriure una trilogia sobre Jesús de Natzaret (2007-2012) i un tríptic d’encícliques sobre les tres virtuts, esperança, caritat i fe (aquesta última acabada per Francesc). Al ser nomenat Papa va publicar un llibre de conferències anteriors amb el seu nom de teòleg i va pronunciar una polèmica conferència a Ratisbona sobre l’islam i la pau, que volia que es rebés com a teòleg i no com a papa. La tasca de gestió de l’Estat la deixava totalment en mans del seu secretari d’Estat i dels dicasteris (ministeris). Quan va veure que se li havia escapat de les mans, va renunciar. El gest de reconeixement humil de la seva incapacitat, el lideratge sense aferrar-se al poder, la confiança en l’Esperit Sant que faria que s’escollís un nou Papa amb forces per afrontar les reformes pendents, i l’exquisit silenci per no interferir en el pontificat de Francesc, seran recordats unànimement. A favor seu, és precís assenyalar també l’inici de la lluita contra la xacra de la pederàstia i els abusos sexuals del clergat, que continuarà després amb la tolerància zero de Francesc: recordem que una de les primeres decisions de Benet va ser la d’afrontar amb valentia el dossier del cas Maciel, fundador dels Legionaris de Crist, i intervenir la direcció de l’ordre.

Notícies relacionades

¿Com serà el funeral de Benet XVI?

Benet XVI demana perdó a les víctimes d’abusos: «Sento vergonya i dolor»

En el camp del diàleg interreligiós va treballar decididament des d’una perspectiva teològica, i va assegurar la necessitat de combinar fe i raó, per aconseguir que les religions poguessin ser constructores de pau. Tanmateix, el convenciment que la Veritat està de part de la Revelació en Crist (contra la modernitat atea i contra els pluralismes religiosos), la lluita contra els relativismes de la postmodernitat, i l’estil sovint admonitori davant de teòlegs que volien forçar una revisió dogmàtica, el va portar a un pontificat accidentat amb certs teòlegs ‘progressistes’ i amb certes religions. Recordem que es van trencar les relacions entre el Vaticà, l’Al-Azhar d’Egipte i els coptes del país.Benet XVI va ser un home savi i ple de fe, esperança i caritat, on «es va confessar» ell mateix bellament és les encícliques corresponents, però no va ser un home carismàtic. Els que més el ploraran són els que han volgut utilitzar-lo per oposar i denunciar el papa Francesc com a impostor. Aquesta extrema ‘dreta’ eclesial, integrisme catòlic preconciliar amb caires carlins en extremisme moral i polític, li han agafat il·legítimament el nom com a bandera per contraposar-lo a Francesc. Si Benet no hagués dit clarament que renunciava amb «total llibertat» s’hauria estès més la denúncia que el papa Francesc és no només heterodox sinó fins i tot fals, i que, per tant, en situació de ‘seu vacant’, Francesc no havia de ser obeït.

És impossible negar que Benet volia posar fre en vista dels excessos el post-Vaticà II, que havia potenciat una revisió tradicionalista de la litúrgia permetent de nou la missa en llatí (¡però per intentar acabar amb el cisma de Lefebvre!), que havia negat taxativament l’ordenació de les dones i que va considerar que hi havia una correlació entre laxisme, homosexualitat i pederàstia a l’Església, però s’equivoquen, o intenten enganyar, els que el contraposen a Francesc per reconsiderar el Concili Vaticà II. Les seves diferències són innegables, però també la seva comunió i el seu amor per l’Església: així ho proven les nombroses visites de Francesc a Benet i l’exquisit silenci de Benet després de la renúncia per respectar Francesc. Benet va mostrar que era un home savi amb la paraula (escrita i oral) i ho va confirmar amb el silenci. ¡Descansi ara en pau, als 95 anys, en la comunió dels sants!