Parlem de Montjuïc

Falten ja només cinc mesos per a les eleccions municipals. Una llarga campanya preelectoral marcada per les fílies i fòbies que susciten els candidats (el factor personal té un pes especial arribat el moment d’escollir alcalde), però cada vegada menys condicionada per les lògiques frontistes del procés i més definida per la confrontació de models i idees per a la ciutat. En el cas de Barcelona, amb una agenda de temes de debat més que fixada des de ja fa temps, especialment els capaços de suscitar alineacions clares i respostes emocionals o d’afectar necessitats imperioses: la tensió d’usos de l’espai públic entre vianants, transport públic i transport privat, l’accés a la vivenda, la seguretat, el paper del turisme, les exigències d’adaptar la ciutat en vista de la crisi ambiental per contribuir a combatre-la...

Però és necessari i enriquidor aportar més elements a aquest gran debat col·lectiu que ha de ser cada convocatòria a les urnes. Des de cridar l’atenció sobre qüestions que corren el risc d’escórrer-se del debat polític perquè afecten col·lectius sense prou impacte electoral –les diverses facetes de l’exclusió més severa, els drets de la infància i l’adolescència, la integració dels veïns arribats d’altres terres– o perquè s’han quedat arraconats, per desinterès, ignorància o simple rutina davant la reiteració de fracassos. EL PERIÓDICO s’ha dedicat aquesta setmana a posar sobre la taula un d’aquests temes, en aquest cas el futur de la muntanya de Montjuïc, sobre els quals haurien de debatre, proposar i comprometre’s els aspirants a marcar el rumb de la ciutat durant els anys vinents; els candidats però també veïns i les més diverses entitats de la ciutat.

Montjuïc va tenir durant segles usos rurals, militars, va ser pedrera per construir Barcelona, lloc d’oci i escenari de repressió. Però fins al 1929 no es va intentar convertir-la en ciutat, en forma de parc tan natural com cultural. Va tornar a intentar-ho el porciolisme després d’haver convertit la muntanya en una autèntica favela, amb barraques i abocadors, i ho van fer de nou els ajuntaments democràtics amb la gran transformació dels Jocs de 1992. Però alguna cosa ha fallat en cada un d’aquests casos: Barcelona continua sense explotar les potencialitats d’un espai amb una combinació d’ofertes increïblement diversa –esport, cultura, natura, educació, patrimoni, paisatge. I la modificació del Pla General Metropolità que va mirar de posar ordre a la muntanya el 2014 i el pla d’actuació del parc de Montjuïc 2019-2029 no han suposat (encara) l’eina de transformació que haurien d’haver sigut. És més, haver plantejat com un procés participatiu amb els veïns de l’entorn la definició d’un espai que ha de ser obert a tota la ciutat ha provocat contradiccions de difícil solució, com que un dels eixos marcats en aquest pla sigui just la reducció d’esdeveniments massius.

Un dèficit etern, lafalta d’un transport públic que faciliti l’accés a tots aquests actius, és només una part dels problemes encara sense solució. S’han acumulat els últims anys, sense prou resposta, problemes de manteniment i fins i tot seguretat a molts racons. Alguns projectes de transformació als pendents de la muntanya que haurien de tenir un paper clau (la reconversió en vivenda, equipaments i serveis culturals de part dels espais de la Fira, una solució per al forat negre que suposa l’àrea del Morrot) no avancen i espais patrimonials com el MNAC, la Fundació Miró i el castell encara no han sigut integrats a les rutines dels veïns com ho han sigut dels turistes. Són més de 300 hectàrees, un parc central sencer, que esperen idees i iniciatives per ser el que els pioners de 1929 van imaginar aviat farà ja un segle.