Barcelona necessita més consens

Pel seu cognom, Maragall s’inscrivia en la llarga llista d’alcaldes procedents de les elits catalanes, com la majoria dels seus antecessors, durant la transició, el franquisme i fins i tot la República. Amb tot, va saber trencar amb la tradició dels Masó, Porcioles i Mateu, i va imaginar una ciutat que fos una mica més que el lloc on es van substanciar durant dècades els interessos d’aquestes elits. Se sol dir que va obrir Barcelona al mar, i és cert. Fins i tot es pot afegir que part d’aquestes elits van fer bons negocis amb la reforma urbana que va acompanyar els Jocs Olímpics, però el seu autèntic encert va ser el d’obrir la ciutat a les famílies amb avantpassats que van arribar a Barcelona per aixecar l’Exposició Universal de 1929 o als qui van acudir d’altres llocs d’Espanya mig segle després. Els Jocs no només van canviar l’‘skyline’ de Barcelona. Van obrir la porta a l’empoderament dels barcelonins. Els de Sarrià i l’Eixample, però també els de Nou Barris i el Bon Pastor. La genialitat de Maragall va raure a arribar a aquest objectiu sense fer populisme, sense renunciar a un model de ciutat ambiciosa, capaç de generar il·lusió i d’atraure capitals i talent. Així és com va portar a terme la gran transformació de Barcelona. Sense enemistar-se més del compte amb els qui tenen capacitat per crear opinió i tombar consistoris.

Notícies relacionades

El RACC censura la «imposició» del pla urbanístic d’eixos verds a Barcelona

Per primera vegada, més del 50% dels barcelonins creuen que la gestió de Colau és dolenta

Ada Colau i el seu equip han accentuat aquesta política d’empoderament dels barris amb inversions, reformes i iniciatives destinades a les perifèries. Ara bé, no han sabut implicar en aquests canvis tot Barcelona. Per la seva procedència i pel sectarisme d’algun dels seus assessors, Colau ha actuat com si defensés la ciutat d’uns en detriment de la ciutat d’altres. El resultat ha sigut la ruptura d’un consens sense el qual tota gran capital s’acaba travant. Sense consens és impossible vèncer les reticències que provoquen els canvis. Sense consens, una ciutat pensada per als joves pot ser vista com un lloc advers pels qui no ho són tant i que cada vegada són més. És la ciutat dels patinets contra la dels vianants, dels ciclistes contra els automobilistes, dels canvis accelerats contra les velles identitats. Les crítiques rebudes per les famoses superilles són el resultat d’haver-les presentat com una ruptura i no com una reforma negociada i equilibrada. Han aparegut més com una destrucció de la ciutat tradicional que com un intent necessari –tan ambiciós com l’obertura al mar de Maragall– de concebre una Barcelona sostenible, en un món on l’oci i el temps lliure tindran cada vegada més importància. Les presses són una mala consellera per abordar la complexitat.

Aquesta falta de consens social i intergeneracional explica moltes percepcions, per injustes que siguin. Entre d’altres la idea, fabricada, de Barcelona com a ciutat insegura. N’hi hauria hagut prou amb unes quantes patrulles d’urbans a peu, a cada barri, per combatre-la, però la ideologia d’alguns no atén les percepcions. Alimentada pels qui consideren seva la ciutat, la irritació actual pot desembocar en una involució. Seria un desastre, perquè Barcelona continua sent una ciutat prodigiosa, un imant per al nou talent que nia a les urbs i per a les inversions, i un laboratori suggestiu per dissenyar les capitals del futur. El repte és tan gran que no es pot fer sense un consens més significatiu, sobretot quan tot indica que quatre forces polítiques es repartiran el nou consistori, escó menys, escó més.