Els nostres millors auguris

No és mai com a inicis d’any més oportú recordar que «qui dia passa, any empeny», un refrany català que té l’equivalent castellà: «Cada día tiene su afán». Així, en el moment de fer balanç de l’any que es tanca i de l’any que s’obre, és obligat recordar les males notícies que van enfosquir el 2022, però també ho és expressar els millors auguris per al 2023. Enmig del soroll polític i mediàtic, que alimenta la ‘fatiga informativa’ com una de les variants de la ‘fatiga postpandèmica’, continuarem apostant per un periodisme tranquil que exerceixi la crítica però que generi també esperança.

És veritat que des de fa més d’una dècada, amb la crisi financera del 2008 com a teló de fons, s’han anat encadenant una successió d’anys en blanc i negre tant en el pla internacional i europeu com en l’escena espanyola i catalana. Una mala ratxa que es contraposa amb el clima que es vivia a la Barcelona olímpica del 1992, de la qual hem celebrat l’estiu passat el 30è aniversari, quan la capital catalana s’havia revelat de nou com la ‘ciutat dels prodigis’. Ara bé, llavors com ara, la ciutadania va saber estar a l’altura: acompanyant el projecte olímpic en moments d’eufòria i mostrant la seva capacitat de resiliència en temps de malsons.

Des d’aquesta perspectiva, la resposta europea a la pandèmia del coronavirus no va repetir els errors de la política d’austeritat que va agreujar, en el pla social, l’impacte del cicle de crisi econòmica iniciat a la tardor del 2008. No obstant, l’any que tanquem, l’agressió de la Rússia de Putin contra Ucraïna ha fet renéixer la guerra a les fronteres polítiques d’Europa i ha enfosquit la recuperació econòmica. La UE ha fet front a les conseqüències de la guerra tant de portes enfora, amb l’ajuda militar i humanitària a Ucraïna, com de portes endins, per afrontar la crisi energètica i l’escalada de preus. Tot això, sense oblidar el repte de la urgència climàtica: com podem preservar el planeta que deixarem en herència als nostres fills.

A aquests desafiaments globals s’hi afegeix, en el pla espanyol, la crisi institucional. Les responsabilitats són compartides pel PSOE, el principal partit de la coalició de govern, i pel PP, el primer partit de l’oposició, però la seva política del ‘com pitjor, millor’ no respon a les exigències que planteja l’actual context de crisi europea i només s’explica per càlculs electorals a curt termini. En efecte, l’any electoral que obrim –eleccions municipals i generals– no serà propici perquè es recuperi la institucionalitat perduda, però el mínim exigible seria que no es deteriorés encara més.

La política catalana, mentrestant, ha recuperat el camí de la racionalitat l’any del cinquè aniversari de l’1-O. La ruptura de la coalició de govern ha situat la gestió al centre del debat. El president Aragonès, en franca minoria, ha sabut diferenciar entre l’aspiració legítima a la independència i els instruments per aconseguir-la: la proposta d’un pacte de ‘claredat’, més enllà de la seva viabilitat jurídica, enterra la via unilateral. És evident, a més, que la desjudicialització –una aposta arriscada del president Sánchez– ha tingut efectes positius que hauria de considerar tot polític amb visió d’Estat.

Com dèiem a l’inici, enmig del soroll polític continuarem apostant per un periodisme tranquil que situï l’agenda quotidiana al centre de les nostres propostes informatives: des de la defensa d’un progrés econòmic que sàpiga integrar les noves demandes socials i els imperatius del canvi climàtic fins al combat permanent contra la xacra de la violència de gènere. Des de la crítica i amb renovada esperança, els nostres millors auguris per al 2023.