Article d’Imma Sust Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡L’Elvis ha tornat!
No costa gaire ser feliç si els que t’envolten estan sans i són persones maques
Les millors tradicions són les que es cregui un mateix. Tot i que la pandèmia ens n’ha espatllat alguna, aquest any sembla que tot ha tornat a la normalitat. La meva tradició de Cap d’Any és molt simple, però m’omple de felicitat. Agafo el metro carregada de menjar i vaig a sopar amb els meus amics a casa del Pep. Sense fills i sense parelles. Els amics de veritat, a l'estil ‘Els amics d’en Peter’. Una vegada asseguts a la taula i abans de les campanades, pronunciem en veu alta tres desitjos que li demanem al nou any. Jo he demanat diners, amor i alegria. He passat de la salut, que cau cada any, però la necessitat d’alegria i que em sorprenguin em pot. I sense saber-ho, el destí em tenia preparada una sorpresa de les bones. Una cosa que passava cada nit de Cap d’Any abans del confinament i que el meu cap havia oblidat completament. L’Elvis del Metro. Un senyor que cada cap d’any es vesteix com el rei del rock i ens canta a tots els ‘losers’ que fem el transbord a l’estació de Diagonal.
Entretots
La nit del 31, al sortir del vagó vaig sentir que algú cantava ‘We can’t go on together with suspicious minds’ i no vaig poder evitar córrer per veure si era ell. «¡L’Elvis ha tornat!», vaig cridar emocionada. Llavors em vaig adonar que no costa gaire ser feliç si els que t’envolten estan sans i són persones maques. Hi ha molt amargat que, si l’analitzes una mica, t’adones que està envoltat de gent tòxica. I no només de mals amics, alguns han de suportar fins i tot famílies tòxiques. Llavors el problema es multiplica. La societat no accepta que et separis de la teva mare, pare o germans. Tot i que demostris que la relació és dolenta per a la teva salut mental, part de la societat et mirarà malament per això i et jutjarà. ¿La solució? Posar límits i envoltar-se de gent sana que no jutja, que no exigeix i que et treu un somriure quan menys te l’esperes. Des d’aquesta humil columna vull donar-li les gràcies a l’Elvis del Metro. Que cada nit de Cap d’Any em regala el seu talent, el seu valuós temps i em treu un somriure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
