Transició extractiva

Diversos estudis conclouen que produir els materials necessaris per a la transició energètica serà una tasca àrdua. Així, l’Agència Internacional de l’Energia pronostica que mantenir el món en un camí compatible amb els objectius de l’Acord Climàtic de París requerirà multiplicar per sis la producció dels esmentats materials entre 2020 i 2040, fins a 43 milions de tones per any. Una xifra que, a primera vista, pot semblar petita es compara amb la de la indústria dels combustibles fòssils, que a escala global i només el 2020 va mobilitzar aproximadament 15.000 milions de tones de carbó, petroli i gas natural, la combustió del qual va comportar l’emissió de 32.000 milions de tones de diòxid de carboni a l’atmosfera.

Però la tasca serà més difícil del que sembla. El níquel, el cobalt i el coure, a part de molts altres materials rellevants per a l’energia, es troben en minerals de baixa llei, que impliquen molta més activitat extractiva, processament i rebutjos que els combustibles fòssils. Assegurar els milions de tones de materials elaborats necessaris per a la transició requerirà extreure centenars o milers de vegades més mineral en brut. I tot i que la transició pugui, en última instància, reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle, en la mesura que els processos miners es basin cada vegada més en energies renovables, el canvi de model energètic requerirà el processament de minerals metàl·lics a una escala que rivalitza amb el flux de matèries primeres de les actuals indústries dels combustibles fòssils. 

Els danys potencials de la transició són considerables. La mineria a gran escala afecta els ecosistemes, amenaça el subministrament d’aigua i en ocasions està vinculada a males condicions de treball, corrupció i abusos contra els drets humans. Però incrementar la mineria per impulsar la transició a fonts energètiques baixes en carboni també ofereix l’oportunitat de reformar la producció de materials, fent-la social i ambientalment més justa. Els països desenvolupats, que sovint han externalitzat l’extracció de minerals a l’estranger, han d’ajudar a assumir aquestes càrregues i a implementar vies de desenvolupament responsables. 

Notícies relacionades

La transició energètica, una oportunitat per a Espanya

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per afrontar el repte global de la transició energètica es necessiten polítiques governamentals que recolzin les inversions dels sectors públic i privat en cada etapa de l’extracció i del processament. Això significa impuls a l’exploració, procediments simplificats de concessió de permisos miners, investigació de noves tecnologies, suport per expandir la capacitat de processament i acords comercials internacionals que en garanteixin el subministrament. Durant l’última dècada, la Xina ha prioritzat aquestes inversions publicoprivades des de la mina fins a la fàbrica. I només recentment els Estats Units i la Unió Europea han començat a adoptar polítiques similars destinades a desenvolupar cadenes de subministrament nacionals i diversificar les fonts internacionals de materials rellevants per a l’energia. 

La transició energètica és una transició extractiva: del petroli, gas i carbó a una àmplia gamma de minerals i metalls. A mitjà-llarg termini, la innovació ajudarà a superar part dels desafiaments plantejats per aquest trànsit, però no eliminarà la naturalesa intensiva en materials de les tecnologies baixes en carboni. Cal acceptar aquesta realitat i actuar ja, sense més dilació.