Mario Vargas Llosa: l’amant de la seva llibertat

Si alguna cosa s’ha guanyat Mario Vargas Llosa (Arequipa, el Perú, 1936) és la seva llibertat. I va haver de començar a lluitar per ella ben aviat. La seva vida va transcórrer tranquil·la els primers anys. Va créixer en el si de la seva família materna, un petit regne acomodat de mare, tietes i àvia en què la presència paterna era una ombra novel·lesca. Creient la versió familiar que el pare havia mort abans del seu naixement, una fotografia de l’home vestit d’aviador va fer imaginar el nen Mario que havia sigut militar. No va haver de ser fàcil per al menut trobar-se als 10 anys amb un pare ressuscitat que va voler tornar a exercir de cap de família i, a sobre, de forma violenta. L’home odiava la família Llosa i, encara més, l’incipient interès del nen per la literatura. 

Dos anys després, Vargas Llosa va patir un abús sexual per part d’un germà de La Salle. L’episodi va allunyar el nen de la religió. En poc temps, el seu regne de benestar s’enfonsava a causa de dos homes que abusaven del seu poder. És fàcil entreveure l’ombra d’homes autoritaris a les primeres novel·les de l’autor. Una foscor que, més difuminada, emmarca tota la seva obra. «Per la seva cartografia de les estructures del poder i les seves mordaces imatges sobre la resistència, la revolta i la derrota individual», aquest va ser el comunicat del Comitè del premi Nobel de literatura al guardonar-lo el 2010. 

De la mateixa manera que la defensa de la llibertat i la individualitat impregna l’obra de Vargas Llosa, també la seva vida privada i pública s’ha significat segons els seus criteris morals. Va ser marxista quan era jove: «Per a un jove llatinoamericà de la meva generació que descobria les enormes desigualtats i el racisme de les nostres societats era difícil no acostar-se al socialisme». Va viure amb entusiasme la revolució cubana, però se’n va allunyar definitivament quan Castro va empresonar el poeta Heberto Padilla. Va anar lliscant cap a la banda dreta del tauler polític i es va instal·lar en el liberalisme. El 1990 va ser candidat a la presidència del Perú pel Front Democràtic. 

«No vull portar un cartellet ideològic que digui el que penso dins el liberalisme, això ja ho vaig fer de jove. Prefereixo pensar i pronunciar-me en cada cas», afirma. I els seus pronunciaments inclouen des de titllar de «pallasso» Berlusconi a ser el flagell dels independentistes catalans. El nacionalisme és «el gran enemic de la llibertat del nostre temps», va afirmar al rebre el premi FAES a la llibertat de mans de José María Aznar. Tampoc ha tingut cap problema a lloar Isabel Díaz Ayuso: «L’estimem, l’admirem i estem absolutament convençuts que ha fet un treball fora de sèrie. (…) Quan ella parla de llibertat, els madrilenys l’escolten perquè els interpreta i els expressa». Ai, la llibertat. ¿Serà la mateixa que el va conduir a aparèixer als papers de Panamà i els de Pandora com a director d’una companyia amb seu en un paradís fiscal? 

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

On, sens dubte, Vargas Llosa ha exercit la llibertat ha sigut en la seva vida amorosa. Als 19 anys va escandalitzar la família al casar-se amb la germana de la seva tieta política. L’esglai va continuar al separar-se i casar-se amb la seva cosina, la filla de la seva tieta política: Patricia Llosa, la dona amb qui va tenir els seus tres fills i va conviure durant cinc dècades plenes d’un anar i venir d’amors que mai va amagar. En un d’aquests vaivens emocionals va estampar el seu puny contra la cara del seu fins aleshores gran amic Gabriel García Márquez. No li va agradar que el colombià proposés a Llosa embolicar-se amb ell per posar gelós el seu marit. Els dos escriptors no van tornar a parlar mai. Tots dos van ser dos dels grans protagonistes del boom llatinoamericà que va sacsejar la literatura universal entre els anys 60 i 70. 

La seva relació amb Isabel Preysler el va conduir a les portades de la premsa rosa i els platós de l’entreteniment. La seva recent separació està sent esbudellada amb especial delit. Que si el motiu de la ruptura és la gelosia d’ell, que si és la superficialitat d’ella. En realitat, ¿què importa? Tota la xerrameca se l’emportarà el vent i només quedarà, amb ànim d’eternitat, el seu regnat als prestatges de les llibreries.