Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’avís de la fragilitat
No és gens recomanable pensar que les fitxes de dòmino que estan caient a la Xina no acabaran per fer caure l’inestable castell de cartes en el qual habitem
Fa tres anys, per aquestes dates (bé, a finals de desembre), ens arribaven unes notícies de la Xina que molts es van prendre com si fossin taronges. De la Xina, és clar. És a dir, s’ho miraven (¡ens ho vam mirar!) amb una barreja de displicència i de vague interès sociològic. Aquelles coses que passen lluny, ben lluny, aquella mania de menjar ratpenats o de comprar animals exòtics com el pangolí en mercats de dubtosa higiene sanitària. Una anècdota més que amb prou feines omplia un petit racó de la informació internacional. Mirin-se les hemeroteques. Va succeir exactament així. Després, no cal recordar què va venir. Ara fa tres anys. Amb això vull dir que no és gens recomanable pensar que les fitxes de dòmino que estan caient a la Xina no acabaran per fer caure l’inestable castell de cartes on habitem. Les xifres són esfereïdores i, tot i que encara no sabem si ens les hem de creure del tot, ens parlen d’una situació tirant a catastròfica. 250 milions d’infectats per covid en tres setmanes de desembre, amb 37 milions de malalts diagnosticats en un sol dia, el 20.
Quan vèiem aquell control draconià, aquells edificis convertits en barris i els barris convertits en presons, quan s’aixecaven del no-res hospitals de nova construcció, pensàvem que, posats a lluitar contra una pandèmia tan sinistre, potser era millor viure en una dictadura que imposava normatives militars que no pas en una democràcia que havia d’aprovar mesures sanitàries després de negociar consensos. Les dicotomies entre salut i economia, entre llibertat individual i necessitats col•lectives han estat a l’ordre del dia en tota l’època que ens ha tocat viure, mentre contemplàvem com a la Xina descobrien la primer vacuna i tornaven a recloure tota la població i s’establien criteris de protecció d’una severitat extrema. De cop i volta, tot allò s’esvaeix i resulta que res no era el que semblava. Ara ja no ens ho mirem, com aleshores, com si es tractés d’una peculiaritat regional, sinó com l’hipotètic naixement d’un tsunami que acabarà arribant, una altra vegada, a casa. Pensàvem que el malson s’havia acabat i resulta que tornem a rebre l’avís de la fragilitat. “Si no surt una nova variant”, diuen els experts, “hem d’estar tranquils”. Certament, és un bon inici del 23.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
