Article de Jordi Serrallonga Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El barco màgic de ses majestats els Reis d’Orient
Un vell veler, el Santa Eulàlia: història i ciència marítimes d’un país
«‘Qué le voy a hacer, si yo / nací en el Mediterráneo’». Ara que Joan Manuel Serrat s’ha retirat dels escenaris, ¿qui canta el nostre himne?
Vaig néixer a Barcelona, a la vora d’aquest bell mar situat enmig de terra: ‘mediterraneus’. I, en un altre punt del Mediterrani, a Bárbate (Cadis), va néixer el meu gran amic i patró, Francisco Pacheco; citant Walt Whitman: «‘O captain! My captain!». Criat al si d’una família de pescadors, amb tan sols dos anys va ser un dels milers d’emigrants que van arribar a Catalunya.
Avui, amb 56 primaveres, el capità Pacheco està de guàrdia a bord del pailebot Santa Eulàlia, l’anyenc i majestuós veler de tres pals amarrat al barceloní Moll de la Fusta. Em prepara un cafè. Res de rom aigualit, ja que ja no són dies d’abordatges –a l’Errol Flynn o ‘Màster & Commader’– a la recerca del botí. La cuina és a l’ombra del pal major; al voltant del robust pal penja un embolic de nusos que confon el profà però que els marins l’anomenen «la tira». Precisament, l’expressió «‘saber la tira’» ve d’aquells veterans navegants que coneixien fil per randa la funció de cadascun dels nusos al moment de maniobrar amb l’aparell.
Dono compte de l’estimulant beuratge i escolto el relat de Francisco: un savi llop de mar en qui es podrien haver inspirat escriptors com Jack London, Joseph Conrad i Patrick O’Brian. Potser per això, i encara a risc de profanar la memòria de Herman Melville, el murmuri d’una musa marina insta que escrigui el meu propi ‘Moby Dick’. Una història de felices trobades amb balenes i un patrimoni naval ¿en via de desaparició?
Cap als anys 60, al port de Barcelona operava una flota de més de vuitanta pesquers. Els catalans eren hàbils en l’art d’arrossegament i els andalusos van aportar la seva experiència en la pesca d’encerclament. El pare de Francisco, establert a la Barceloneta, tenia barco propi: ‘Los Pachecos’, en honor als seus dos fills. Als 12 anys van embarcar com aprenents i als 16 ja eren professionals. A aquest ofici va dedicar gairebé dues dècades un jove Francisco que, alhora, estudiava a la Confraria de Pescadors. Així va trobar feina, l’any 2002, com a maquinista en un antic motoveler rescatat i acabat de restaurar pel Museu Marítim de Barcelona: el Santa Eulàlia. Botat el 1918 i amb 47 metres d’eslora (inclosos bauprès i botavara), és un dels últims velers mercants que van navegar pel Mediterrani i per l’Atlàntic. El 2011 va ser catalogat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya i es va convertir en ambaixador del MMB.
Abandonar la pesca no és decisió fàcil, però cada vegada implicava més risc i esforç i menys recompensa econòmica. Avui, només 19 embarcacions continuen pescant. I per donar fe d’això: Juan Creua la passarel·la i ens estreny la seva experimentada mà. És amic de Francisco, un altre mariner que va deixar la pesca.
Notícies relacionadesPacheco va ascendir a segon patró i el 2006, amb la jubilació del capità Román, a patró. He tingut l’honor de servir sota les seves ordres i, com li va passar a Charles R. Darwin a bord de l’HMS Beagle, enrolar-te al Santa Eulàlia suposa un aprenentatge digne de la millor universitat. De fet, ens vam conèixer gràcies a una iniciativa que vaig proposar al MMB durant l’Any Darwin 2009 i que es va portar a terme amb la col·laboració del Museu de Ciències Naturals de Barcelona: diverses expedicions marítimes ambientades al segle XIX on, entre xerrada i xerrada sobre evolució, el passatge i aquest grumet naturalista ajudàvem a hissar la pesada vela major, o vam aprendre de la tripulació l’ús del sextant i el govern de la gran roda de timó.
El jove Cisco, la continuïtat, també és un dels patrons del pailebot. I és que, igual que perduren els versos del més èpic poema sobre el ‘mare nostrum’ –‘Mediterráneo’ de Serrat–, totes les naus del Museu Flotant del MMB han de continuar solcant els mars. És el nostre valuós i irrepetible patrimoni històric, cientificotècnic i màgic. Sense anar més lluny, cada 5 de gener, des de fa 20 anys, les Reines i Reis d’Orient han substituït els dromedaris pel Santa Eulàlia. El vell ofici de la mar i el seu llegat són part d’un país: tres visques pel barco màgic de ses majestats d’Orient.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
