Obituari Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Nicolás Redondo, una empremta sindical determinant
Perdem un company que ens ha marcat i que mai oblidarem
Diuen que a les persones se les coneix pels seus actes, i de vegades no podria estar més d’acord. Nicolás Redondo va ser, és i serà, per a la UGT, el seu referent fonamental. La UGT d’avui no es coneixeria si no fos pel treball i la constància de tants anys d’una persona tan generosa, valenta i coherent com ell. Sempre es va atrevir a dir el que pensava i a lluitar pel que creia. Va prendre decisions clau en la història del nostre país, fent sempre un pas endavant quan l’havia de fer. És, sense cap dubte, una de les empremtes fonamentals de la UGT i del sindicalisme d’aquest país, i la independència del sindicat té arrels en el seu treball constant i permanent.
Afiliat al sindicat i el PSOE des de 1945, va lluitar incansablement pels drets de les persones treballadores. Ja el 1947, amb 20 anys, va organitzar la seva primera vaga contra el franquisme. Secretari general des de 1976 fins a 1994, des del 71 ja era secretari polític de la UGT, càrrec anterior al de secretari general. Va treballar durant més de dues dècades al capdavant de l’organització sindical més gran del país per aconseguir que els treballadors i treballadores no perdessin drets, sinó que els guanyessin i se situessin al centre del debat públic i polític. Nicolás no va dubtar mai a posar per davant la lluita sindical, enfrontant-se si era necessari al seu propi partit pel bé de les persones treballadores. Des que es va oposar als Pactes de la Moncloa però va impulsar acords amb la patronal, fins a la definició del model de vaga general únic a Europa que ens caracteritza, l’aportació de Nicolás Redondo a la societat i la democràcia espanyola és determinant.
Entretots
A Nicolás mai li va tremolar el pols davant les injustícies. Va renunciar al seu escó al Congrés dels Diputats el 1987, mostrant així el seu desacord amb els Pressupostos Generals de l’Estat, i partidari de la unitat d’acció sindical, amb CCOO va portar a terme tres vagues generals, la gran vaga del 14-D de 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil, la del juny de 1992 contra la reforma de l’atur, i la del gener de 1994 contra la reforma laboral del mateix any. Totes contra decisions del seu propi partit, demostrant que els treballadors i les treballadores sempre estaven per davant. És, sens dubte, el pare de l’autonomia sindical al nostre país.
Avui acomiadem un gran líder, però sobretot una gran persona. Exemple d’humilitat, treball i constància. Moltes de les conquestes socials i laborals que avui tenim, com les vacances, els permisos retribuïts, etcètera, es van forjar en mil i una reunions en què Nicolás va participar, anteposant els drets laborals als interessos polítics.
Moltes han sigut les persones que ens han acompanyat en el seu comiat, i totes han destacat el seu treball i la seva passió pel sindicalisme. Nicolás serà sempre un referent per tots i totes nosaltres, i és de justícia dir que ha guiat moltes de les persones que avui defensem i treballem pels drets de les persones treballadores.
Per a la Unió General de Treballadors i Treballadores, és un dia molt trist, dur i dolorós. Perdem un company que ens ha marcat i que mai oblidarem. Se’n va un dels més grans, i només podem dir-li gràcies, Nicolás.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
