La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cristina Pedroche, el seu cul és el missatge
Ni un espectacle sense la seva arenga solidària i la seva moralitat simplista. Va ser el súmmum de la hipocresia dedicar a les víctimes de les guerres el desvestit anual de les campanades amb què Antena 3 aconsegueix audiències milionàries
El meu fill es nega a anar a més contacontes, ¿i qui l’hi pot retreure? Diu que està fart que totes les històries que li ofereixen aquests simpàtics actors vagin de residus sòlids urbans. Del perill que suposen i de com reciclar-los. Sol començar bé la cosa: un nen, un gosset i un mariner que viuen tal aventura fins que un plàstic, o un munt de rebutjos, o un núvol tòxic... Quan apareixen les escombraries al relat, em mira amb cara de màxima irritació. Rep innombrables ensenyaments sobre la cura del planeta i l’obligació de separar els residus, a casa i a l’escola; mai tiraria res a terra, i menys al camp. Es porta bé, no com els prebosts de l’Ibex 35 que s’estan carregant la natura amb els seus negocis bruts o com els futbolistes milionaris que viatgen en reactors privats, així que creu que mereix per a les seves estones d’oci una mica d’entreteniment del bo. Del simple, del divertit. Amb personatges ficticis a qui els passen coses sorprenents. Des que li vaig explicar el concepte ‘moralitat’ l’odia amb tota la seva ànima, i em demana que el porti a espectacles sense moralitat, a l’estil d’‘Els tres porquets’ o ‘Peter Pan’, que tenen la seva substànica, però sense doctrina. Vam anar a veure ‘El gato con botas’: l’últim desig, perquè a la crítica posava que no incloïa cap afany pontificador, i li va encantar, amb els seus missatges al·legòrics, les seves metàfores boniques i molta acció. Sense plàstics i amb decibels. El comprenc molt bé, perquè jo mateixa estic cansada de rebre prèdiques, denúncies i lliçons bonistes a cada exposició, a cada obra de teatre. Vull descansar el cap i disfrutar d’una trobada amb la bellesa, amb històries apassionants, amb sentiments universals o amb les idees del proïsme i em claven un quintar de tòpics sobre els temes de moda. L’argumentari polític del moment ben trillat i amb molta moralitat simplista, perquè el públic és tan tonto que potser no capta la diferència entre el bé i el mal.
Entretots
De manera que veure Cristina Pedroche fent-nos un discurs entretallat i accelerat sobre els refugiats mentre ensenyava el cul segons abans de les campanades va ser el raïm que va vessar el got. De veritat, quina pesadesa i quina hipocresia. No era el moment ni el lloc de sermonejar el respectable sobre els drets humans i els desplaçats abans de brindar amb cava, i que esclatés el cotilló. Però, sobretot, grapejar un tema com les conseqüències de les guerres per adornar el seu ‘striptease’ anual té més tela que els vestits transparents que sol lluir la presentadora per aconseguir audiències gegants. No entenc gaire bé com ACNUR s’ha prestat a aquesta pantomima, ni el benefici d’imatge que ha obtingut. La cosa ha descarrilat des de les primeres retransmissions de la nit de Cap d’Any en què Pedroche descobria els seus breus abillaments: d’«ensenyo perquè em dona la gana» i «ensenyo perquè estic apoderada», a «ensenyo per les dones maltractades», «ensenyo en homenatge als sanitaris per la pandèmia» i ara «ensenyo pels refugiats». Se’ns estan acabant les causes nobles per les quals una dona es queda mig en pilotes davant milions d’ulls en ple desembre, mentre al seu costat un senyor no es treu l’esmòquing. Tot i que aquest hivern almenys no feia tant fred; un final d’any inusualment càlid per allò del canvi climàtic. Ja tenim tema per a l’any que ve. Amb uns quants plàstics i tal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
