Concretar fantasmes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un regal de Reis
Regalar un diari a una nena o un nen pot ser regalar-li una eina per conviure amb la seva intimitat, col·locar-la fora dels seus budells i el seu cap per uns instants i potser conduir-lo a una treva amb si mateix
Diu Annie Ernaux a ‘Mira las luces, amor mío’: «He deixat d’escriure el meu diari. Com cada vegada que deixo de registrar el present, tinc la impressió de retirar-me del moviment del món, de renunciar a dir no només la meva època sinó a veure-la. Perquè veure per escriure, és veure d’una altra manera. És distingir objectes, individus, mecanismes i atorgar-los valor d’existència». També jo escric un diari, tot i que no diàriament. La manera com escric no sol ser ni escriptura automàtica per buidar o prendre consciència dels esdeveniments i pensaments i revisar-los, ni una reflexió enginyosa sobre el que he viscut, que seria l’aspiració secreta i alhora paralitzant d’aquesta vanitosa autora. Escric... no sé ni com ni per què, perquè rares vegades els rellegeixo m’esgarrifa tornar al meu jo antic) però acumulo diaris des que soc adolescent, fins i tot abans. El meu primer diari tenia un petit pany amb una claueta daurada, les cobertes imitaven pell i tenia gravat a la portada amb lletra anglesa «El meu diari». ¿Qui me’l devia regalar? ¿Va ser un regal de Reis? Em semblava un tresor tret directament d’una pel·lícula, del món de la fantasia. Té les 20 primeres pàgines arrencades en un atac d’autocensura. Hi bolcava la meva indignació contra la meva mare i en un moment donat aquest alleujament va pesar sobre la meva consciència. Em tornava una imatge de mi mateixa poc grata, la d’una mala filla, una mala nena. Així que un bon dia que em vaig omplir de bons propòsits (ser bona, és a dir no ser jo, sinó ser millor que jo, ser una altra de semblant a mi però no jo era un desig constant en la meva infància, ser bona com els personatges dels llibres, tranquil·la, obedient, complaent, justa, temperada de caràcter, neta, ordenada, productiva, voluntariosa i alegre), vaig arrencar les pàgines i les vaig destruir.
A partir de llavors vaig escriure unes quantes entrades més en què imitava el to i l’estil dels llibres d’‘Antoñita la fantástica’ que llegia la meva àvia. Però jo no era l’Antoñita la fantàstica, per començar ni tan sols vivia en la seva època, la postguerra franquista. Explorava l’escriptura personal en un món molt diferent. Franco agonitzava i jo passava l’etapa que els pedagogs anomenen «el pas del Rubicó», quan les criatures als 9 o 10 anys entreveuen canvis que anhelen, prenen consciència que aviat seran més grans, però també els espanta abandonar la infància i les joguines que fa 10 minuts van descartar tornen a ser interessants. Calculo que vaig començar a escriure el meu primer diari llavors i, tot i que en aquestes pàgines demostrava bona oïda per reproduir el ritme, la sintaxi i el vocabulari de Borita Casas, vaig aguantar poc en la diligent tasca de ser una altra i vaig abandonar. El diari que és fals no serveix a la seva finalitat i mor de mort natural, o més aviat, d’inanició. Però ¿quin és aquesta finalitat? Com a norma general em trobo millor després d’haver consignat al diari el que sigui que consigni: un rastre del que he viscut, un registre de l’inesperat, el que anhelo, el que temo. El diari serveix per capturar el que està en l’aire i el cos i no té consistència i imatge, és a dir les emocions, els vaivens que el nostre pensament i les nostres idees provoquen en l’esperit. Són les nostres opinions dels fets les que provoquen l’insomni. El meu temor de no tenir feina o la percepció que tiraré endavant conformen la pauta del son. Les meves prospeccions sobre el futur basades vagament en el passat condicionen gairebé cada segon del dia. Menys quan estic escrivint. Llavors aquests fantasmes es concreten i semblen més manejables.
Regalar un diari a una nena o un nen pot ser regalar-li una eina per conviure amb la seva intimitat, col·locar-la fora dels seus budells i el seu cap per uns instants i potser conduir-lo a una treva amb si mateix. Però ha de ser un diari. No hauria sigut el mateix rebre un quadern amb el consell «perquè escriguis els teus pensaments» que rebre aquell objecte solemne amb una coberta que ja convidava a esforçar-se i escriure una cosa que no tindria res a veure amb les redaccions de l’escola. El sintagma «el meu diari» era per si mateix un programa: llibertat total, expressió de l’autenticitat. Per això és trist i significatiu que decidís trair el meu objectiu i n’arrenqués pàgines. Aquell diari va quedar inconclús, la major part en blanc perquè no em vaig permetre l’expressió lliure, l’única que podia haver sigut camí de maduració o de reconciliació amb qui jo era. Però no eren boniques aquelles paraules i la lletjor, tot i que només fos de pensament, estava enfrontada amb la bondat, condició que creia central per ser acceptada com a nena.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
