L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El CIS, la soledat i un quadro de Hopper
El 81% dels espanyols vaticinen que d’aquí una dècada hi haurà més aïllament que ara
Buscant en l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) sobre tendències socials, en un apartat concret en què es parla sobre vincles afectius, hi apareix una dada molt reveladora: el 81,3% dels espanyols consultats consideren que d’aquí una dècada hi haurà més soledat i aïllament que ara. Vuit de cada deu persones vaticinen que hi haurà més incomunicació. És un percentatge molt alt, elevadíssim i desconcertant en l’era de la hiperconnectivitat. Com que en un sondeig no hi poden haver matisos, s’entén que la pregunta inquireix sobre la soledat incòmoda, la que fa mal. Aquesta soledat que «avança, freda com el gel i translúcida com el vidre, i tanca en un abisme qui la viu», escriu Olivia Laing a ‘La ciudad solitaria: aventuras en el arte de estar solo’, una lectura molt oportuna, per cert, per reflexionar sobre un assumpte amb més capes que una ceba. A l’enquesta del CIS, el 70% dels consultats preveuen que, d'aquí a 10 anys, també hi haurà més diferències socials i econòmiques que ara, amb la qual cosa resulta una combinació tremenda: soledat i butxaques buides.
Entretots
L’assaig de Laing dedica bastantes pàgines al nord-americà Edward Hopper, el pintor de la soledat urbana –vestíbuls, habitacions d’hotel, gasolineres desangelades–, i en concret al quadro que va pintar el 1942 sota el títol ‘Nighthawks’; o sigui, ‘Els noctàmbuls’ o ‘Aus nocturnes’. Ja saben, aquesta cafeteria 24 hores on tres desconeguts, dos homes amb americana grisa i una dona de vermell, esgoten la nit asseguts a una barra freda, atesos per un cambrer que sembla esquiu, amb un barretet com de servir gelats. Tots quatre semblen submergits en un aquari, entre vetes de color jade, un malaltís verd pàl·lid.
‘The day after’
Notícies relacionadesJust la setmana passada, @albertopons, que sap molt d’art i bon gust, em va descobrir a Instagram el pintor José Manuel Ballester, en concret una col·lecció en què revisita quadros clàssics i els buida de qualsevol presencia humana. Ho ha fet amb ‘El rai de la Medusa’, de Géricault, amb ‘Las meninas’, de Velázquez, i amb ‘El 3 de maig de 1808’, de Goya, entre altres obres. Però, creguin-me, on l’efecte de l’abandonament resulta devastador és al quadro del nord-americà, que Ballester bateja com ‘The day after. Empty nighthawks’ (Edward Hopper, 1942). Sense aquests ‘falcons nocturns’, tan sols i entotsolats ells, la cafeteria es converteix en un lloc veritablement inhòspit, glaçador, amb una llum de dipòsit de cadàvers.
La soledat pot ser agradable, creativa, confortable. És necessari experimentar-la per trobar-hi la pròpia essència perquè és just dins, en el centre mateix, on distingim les veus dels altres. Estar sol et permet descobrir el poder curatiu de l’altre, tot i que sigui a la barra d’un bar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
