Article de Santi Terraza Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tornada al punt de partida
El millor dels acords entre PSOE i ERC, a més dels resultats, és que permeten començar a superar els blocs i evidenciar que qualsevol avenç passa pel pragmatisme i el reconeixement mutu
La derogació del delicte de sedició i la modificació del de la malversació han culminat la carpeta oberta pel Govern de Pedro Sánchez fa un any i mig amb els indults als nou dirigents empresonats. No són insignificants els avenços protagonitzats: han permès treure de la presó els polítics independentistes i han establert les bases per evitar que els judicis d’aquest 2023 acabin de la mateixa manera. Les dues coses resultaven imprescindibles per recuperar una certa normalitat a Catalunya.
Efectivament, la Catalunya de finals del 2022 és molt millor que la del 2017. Només els extremistes respectius, que necessiten la confrontació per alimentar-se, troben a faltar l’escenari anterior. Però la realitat és que les significatives i rellevants mesures impulsades per Pedro Sánchez –a instàncies dels socis de Podem i, especialment, d’ERC– suposen una tornada al futur, una tornada al punt de partida anterior al xoc de trens de l’octubre del 2017. També resulta eloqüent que qui més va pressionar fa cinc anys perquè l’independentisme es llancés pel precipici –els llavors hiperventilats d’ERC– hagin sigut els canalitzadors de l’acord amb el PSOE, conscients que l’aventura de la unilateralitat no és res més que un atzucac en el qual continuar estirant-se els cabells.
Entretots
El més significatiu del salt enrere que ha suposat el conjunt de mesures implementades pel Govern central és la confirmació del viatge enlloc que ha sigut el procés. ¿Tot això, per què? Per tornar al punt de partida, havent deixat pel camí anys de tensió, de dolor i, sobretot, de pèrdua de competitivitat, projecció i prestigi de Catalunya, aquest país que va ser un dels quatre motors d’Europa en l’època de Jordi Pujol i que va aconseguir organitzar els millors Jocs Olímpics de la història sota la batuta de l’alcalde Pasqual Maragall. Ni una cosa ni l’altra estarien avui a l’abast de la Catalunya que ha deixat els 10 llargs i inútils anys del procés: cansada, empetitida i, fins i tot, provinciana. Tot això, per no aconseguir absolutament res, ni un simple traspàs de competències o una mínima millora del finançament. Simplement, per tornar al punt de partida.
Si els governants de la Catalunya dels últims 10 anys haguessin dedicat la meitat d’energia que han invertit en el laberint del procés a impulsar el desenvolupament econòmic, dotar el país d’infraestructures i equipaments necessaris, enfortir les polítiques de serveis i reforçar una identitat integradora (és a dir, si, per exemple, haguessin fet el que ha liderat el País Basc amb un govern d’estabilitat), avui no estaríem en pitjors condicions que llavors per abordar els reptes del futur. Mentre que d’altres han aconseguit prestigi i confiança, nosaltres hem perdut les dues característiques, que durant tant de temps van ser la targeta de presentació del país al món.
Amb les últimes cessions de Pedro Sánchez a ERC es tanca la carpeta catalana fins a la pròxima legislatura, sempre que l’aritmètica parlamentària requereixi els vots dels independentistes i, per descomptat, que la Moncloa estigui a mans socialistes. Aquest 2023, el PSOE no està disposat a assumir més riscos electorals i ERC no està (encara) preparada per encaixar la negociació dins dels marges constitucionals, que és on inevitablement es mourà qualsevol acord, mentre l’independentisme no tingui un suport clarament majoritari i unitari, dos elements avui dia inabastables.
Però d’aquests tres anys de recosir el que s’havia descosit sí que se’n pot obtenir un valor rellevant: les necessitats mútues han permès començar a superar la divisió de blocs, que tant van perjudicar la societat catalana en els anys del procés. La franja més federalista de la socialdemocràcia espanyola ha acceptat que hi ha un problema català i que només es pot resoldre per la via política i no als jutjats. I l’independentisme més pragmàtic ha assumit que la unilateralitat no té cap recorregut. El novembre del 2019, després de la sentència del Suprem i amb Pedro Sánchez proclamant que no hi hauria acord amb els sobiranistes, hauria resultat impossible imaginar l’escenari actual. El pragmatisme (i, sobretot, l’aritmètica) han permès obtenir un encaix i tornar al punt de partida.
