Error del sistema | Per Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La versió ‘premium’ del ‘Yoyas’
Davant els focus, Mejide és el fanfarró que no apuja la veu, el perdonavides de verb afilat, l’intel·ligent que posa tot el seu enginy a recalcar l’objectiu, arribant a xipollejar en la misogínia i l’homofòbia
Sopar de companys de feina. Apareix la parella d’una del grup: un jove amb cara de pal i ulleres de sol. Així estarà tota la nit, exhibint un indissimulat menyspreu. La nòvia, incòmoda. Els altres, mirant al cel. Aquesta era la cara de Risto Mejide fa 20 anys, abans que els focus mediàtics l’il·luminessin. Importa molt poc si aquest posat desdenyós és o no una careta, com el seu amic James Rhodes ha assenyalat: «És una ànima gentil i amable malgrat la màscara que utilitza a les nostres pantalles». Importa que aquesta disfressa és la que Mejide va triar per mostrar-se en públic, que els mitjans van amplificar i l’audiència va aplaudir.
Com sempre, parlar de productes televisius és parlar de nosaltres mateixos. Del que volem veure, del que permetem, del que reprovem. Triem per divertir-nos, per distreure’ns, per aprendre més... o per treure el nas al pou de la vergonya. El dard enverinat que Mejide va llançar a Cristina Pedroche i Ana Obregón en la seva transmissió de les campanades a Cuatro («¿Hi ha res per anunciar? ¿Un embaràs? ¿La mort d’un ésser estimat? Això sempre dona audiència») ha tornat a col·locar el presentador sota la lupa mediàtica. Les xarxes han recuperat nombrosos fragments de les seves intervencions com a jurat en diversos programes o com a presentador. Els seus moments estel·lars segueixen sempre el mateix guió: feridor i provocador, especialment amb els febles.
Entretots
Davant els focus, Mejide és el fanfarró que no apuja la veu, el perdonavides de verb afilat, l’intel·ligent que posa tot el seu enginy a recalcar l’objectiu, arribant a xipollejar en la misogínia i l’homofòbia. La versió ‘premium’ del ‘Yoyas’. Durant anys, l’audiència l’ha aclamat. Els espectadors convertits en un grupet de tafaners que contemplen el dolent de la classe humiliar la víctima de torn. L’espectacle de la degradació.
Els mitjans de comunicació tenen un paper rellevant a l’hora de transmetre certes actituds i influir en la manera de relacionar-nos-hi. Que els informatius alertin de situacions d’assetjament com el ‘bullying’ i el mòbing i els programes d’entreteniment triïn professionals que fonamenten el seu èxit en el menyspreu és, com a mínim, contradictori. No només es premia aquesta actitud, sinó que es genera certa complaença davant seu, s’abaixen les barreres, es perdona l’imperdonable. Malgrat tot això, les campanades de Cuatro van aconseguir una audiència mínima, i això és una bona notícia. Potser el fang de la humiliació està deixant de produir or.
