Bolsonaro i el terraplanisme reaccionari

Això últim és el que ha passat, ni més ni menys, al Brasil, on la victòria de Lula no ha suposat un gir a l’esquerra, sinó que més aviat ha sigut fruit del rebuig de la meitat (i poc més) de la població a les propostes reaccionàries de Jair Bolsonaro. En aquest context, el vot a favor de Lula no ha tingut la mateixa adhesió ni entusiasme que el ‘vot creient’ que va recolzar el seu adversari. 

És més, una part de la base social bolsonarista encara creu –fruit de la propaganda difosa des de les xarxes socials de la dreta– que els han robat les eleccions. En aquest sentit, l’Alt-right carioca (i per extensió brasilera) és igual de tòxica que la nord-americana, si bé està amanida amb tocs exòtics propis de l’exuberància tropical. Només amb veure el videoclip oficial de la campanya de Bolsonaro de 2018, titulat ‘O mite chegou’ (*), n’hi ha prou per fer-se una idea de la càrrega ideològica, personalista i demagoga del que representa. En l’esmentat vídeo, la cançó diu el següent: 

«Ha arribat el mite i al Brasil s’ha despertat la veritable esperança [...]. Déu et salvi, el poble està cansat de mentides, de tantes fal·làcies i hipocresia [...]. Una nova onada s’ha apoderat del Brasil, per això Bolsonaro és aclamat allà on va [...]. TV, ràdios, revistes, diaris, artistes, actors de Globo estan malalts [...]. Cal que els nens vagin a l’escola per aprendre ciències, matemàtiques, física i portuguès. No sexe, no tenen edat per a això. Ideologia de gènere, ai quin fàstic [...]. Ha arribat el mite, ell sempre té raó. Déu li ha donat la missió de governar la nació més gran [...]. Ha arribat el mite i l’esquerra s’ha espantat». 

Notícies relacionades

Seguidors de Bolsonaro assalten durant unes hores el Palau presidencial, el Tribunal Suprem i el Congrés

Del Capitoli a les institucions del Brasil: claus de dos assalts a la democràcia

Davant aquesta carta de presentació, és fàcil entendre que una bona part de bolsonaristes no creguin en cap de les evidències que demostren la derrota del seu líder i, per tant, pensen que és precís lluitar per enderrocar els poders malignes i il·legítims que representa Lula. En aquest sentit, podem afirmar l’aparició d’una nova ideologia: el terraplanisme reaccionari. 

La gran pregunta, però, és per què els estrategs d’aquest moviment encoratgen les seves bases a ocupar els edificis institucionals més emblemàtics del país, sabent que –fins i tot destrossant-los– el desenllaç és el fracàs polític i la repressió. Aquesta estratègia, crec, només té sentit si hi ha la connivència dels poders fàctics i, sobretot, de les forces armades. Dit d’una altra manera, o els esmentats estrategs van sobreestimar el suport que tenien entre els membres de l’exèrcit o, simplement, volen mantenir el fervor de les seves bases despertant un altre recurs emotiu –de gran valor en la política–, que és el victimisme.