Llimona & vinagre | Article d’Alfonso González Jerez Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Kristalina Georgieva: a la recerca de l’Univers
Té el seu coret a sota del somrient aspecte de matrona equilibrada que tant et fa un pressupost pluriestatal com t’enforna uns dolços de xocolata o t’escriu un llibre de text sobre microeconomia
Kristalina Georgieva va escartejar el tarot del Fons Monetari Internacional davant tot el món i en va llegir les cartes: aquest any 2023, un terç dels països de l’OCDE entrarien en recessió. Es coneix que tant les profecies com l’econometria funcionen ara per terços. Aviat arribaran els quarts. «Posi’m un quart i meitat de crisi energètica, senyor». Georgieva va justificar el seu auguri per l’alentiment del creixement en les «tres grans economies mundials»: els Estats Units, Europa i la Xina. Després, vist el nerviosisme, va començar a teixir matisos. En realitat, l’economia nord-americana està molt bé; el seu mercat laboral sembla estar en plena forma i etcètera. Europa fa un esforç meritori. La Xina ha abandonat l’esbojarrada política de la covid zero. Al final, la mateixa directora gerent de l’FMI es va dedicar a diluir les seves suposades prediccions. És tan difícil veure avui dia alguna cosa que no sigui una crisi. De fet, si una cosa no es troba en una situació crítica no és versemblant i potser no és moralment respectable.
Una de les poques excepcions crítiques es troba en l’aristocràcia política i financera europea. No ha sigut mai tan puixant: un grup d’uns quants milers de privilegiats que sobrevolen governs, parlaments, corporacions, bancs. Un auri entramat en què es valoren com a inexcusables l’experiència política, la solvència acadèmica, la xarxa de contactes i, en els últims anys, els rostres humans, massa humans, que embelleixin tots els ogres filantròpics que diria Octavio Paz: el Parlament de la UE, la Comissió Europea, l’FMI, el Banc Mundial o el Banc Central Europeu, les Nacions Unides, les grans agències internacionals. Kristalina Georgieva va néixer a Sofia, la capital de Bulgària, on es va doctorar en Ciències Econòmiques, tot i que després va fer un programa d’estudis financers a l’Escola de Negocis de Harvard. Després d’impartir classes dins i fora del seu país, als 40 anys es va incorporar al Banc Mundial, que va abandonar el 2010 per entrar a la Comissió Europea com a comissària de Cooperació Internacional i Ajuda Humanitària. La seva capacitat de treball, la destresa en l’organització i direcció d’equips i una discreta però sempre encertada intel·ligència emocional van fer que ascendís ràpidament. És eficaç, és eficient, és simpàtica. El següent president de la Comissió, el lleugerament dipsòman Jean-Claude Juncker, la va designar vicepresidenta i comissària de Programació Europea i Pressupostos, càrrec que va exercir entre el 2014 i el 2016.
Passa, però, que tant en aquesta responsabilitat com en les anteriors, Georgieva va coincidir amb l’estòlid sentit comú regnant a Brussel·les i Estrasburg i va assumir com a pròpies les retallades pressupostàries i la continuïtat sine die de les regles fiscals. La seva ortodòxia va ser irreprotxable. Tot i que sempre ha insistit en la modèstia de les seves ambicions, va intentar l’assalt a la Secretaria General de l’Organització de les Nacions Unides. Li va anar d’un pèl, però no ho va aconseguir. Va tornar a casa seva, al Banc Mundial. Va jugar de nou amb intel·ligència i quan Christine Lagarde, un altre ocell de pas, va abandonar l’FMI, es va mostrar encantada de l’oferiment dels òrgans de govern de la UE –on va deixar tan bons amics– per substituir-la. I el va acceptar. Lagarde, en canvi, va desembarcar al BCE.
Lagarde és un bon exemple comparatiu per entendre el futur de Georgieva. La primera és una freda buròcrata còmodament liberal. La segona no és menys despietada, però té el seu coret a sota del somrient aspecte de matrona equilibrada que tant et fa un pressupost pluriestatal com t’enforna uns dolços de xocolata o t’escriu un llibre de text sobre microeconomia.
Va triplicar els fons per als refugiats de l’Est, ha dissenyat projectes importants de sostenibilitat mediambiental, va ser una de les directives del Banc Mundial que va impulsar més decididament una transformació de l’entitat més abocada a la cooperació i a l’assistencialisme. Però especialment ha insistit en el feminisme: quotes paritàries al Banc Mundial i a l’escala més elevada de funcionaris de la UE.
La seva profecia atemorida de l’altre dia va ser un error, però en prendrà nota. Té temps, talent i ambició per presidir la Comissió Europea, les Nacions Unides o, si les coses no van bé, Bulgària.
