Llimona & vinagre | Per José María de Loma Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Georg Gänswein, el bell i fidel benedictí
Un l’imagina citant-se a mitja tarda en un cafè de Roma amb molestos emissaris desitjosos de veure Ratzinger quan era Papa
«Vaig apagar els llums quan Benet XVI va abandonar el Vaticà. Va ser un moment molt emotiu i molt trist», va dir al diari La Repubblica Georg Gänswein, Giorgio per als italians, secretari de Ratzinger, a qui alguns en la seva joventut anomenaven ‘el Bello’. ‘Bello Giorgio’. Aquest jurista i clergue, alemany natural de la Selva Negra, fill i net de ferrers, de 67 anys, ha sigut el benedictí més gran de l’orbe cristià. O sigui, benedictí de Benet, atesa la seva fidelitat al finat, amb el qual va començar a treballar fa ja més de 20 anys. Era el seu confident –no sabem si el seu confessor–, el seu secretari, cap de gabinet, ajudant de càmera, home de confiança. El seu suport. Abans, i a més de la seva ocupació a l’Església, va ser esportista i fins i tot, diuen els seus panegiristes, carter al sud d’Alemanya, la qual cosa no sabem si és un tipus de condemna vital, una ocupació còmoda o una mena de dada estranya que no ha de faltar a la biografia d’un prohom. El típic home a l’ombra. El segon conscient de ser el primer i orgullós de (¿dirigir, manejar, influir?) en el primer.
Un imagina Gänswein enredant pels passadissos del Vaticà, exercint les intrigues, influint, traçant aliances, citant-se a mitja tarda, amb aquella sotana que li queia com un guant, en un cafè de Roma amb molestos emissaris procedents d’arreu del món desitjosos de veure Ratzinger quan era Papa. Ell feia de parapet. Gänswein escriuria discursos al seu Papa, discutiria amb ell de teologia, veuria futbol al seu costat i li portaria els prosaics assumptes del dia i la correspondència. Un amic. Algú que no el va abandonar quan va renunciar al papat. Però, en aquestes jornades, el nostre personatge ha sortit de les ombres i s’ha despenjat amb unes declaracions que ara posen els pèls de punta, ara sembla que l’home s’ha escapat d’‘El codi Da Vinci’: «El diable ha actuat contra Benet XVI». Pel que sembla, Benet XVI va expressar el seu desig, li va expressar el seu desig, de renunciar per «no tenir una llarga agonia pública a l’estil de Joan Pau II».
Potser es refereix als nombrosos escàndols, com els relacionats amb la pederàstia, que assetjaven l’Església en determinada època. O al Vatileaks o al finançament de la mateixa Església, assumptes que potser Ratzinger no va voler o no va saber gestionar. No sabem si el llibre que planeja escriure aquest home serà un ‘best-seller’. Sembla que sí. Esperem que no tingui prosa d’homilia. O potser tot li arribi per a un magnífic guió cinematogràfic. El veig davant de la càmera fins i tot. Sí, és que el veig.
Això de les teories (conspiradores) sobre per què hi va renunciar Ratzinger només ha començat. Encara s’estan escrivint llibres sobre qui va matar Joan Pau I. La vaticanitat i el vaticanisme són una font que brolla sempre abundant per alimentar productes culturals de ficció, espirituals, periodístics o de tertulianisme. ‘Els veritables motius de la renúncia de Benet XVI’ s’hauria de dir el llibre o la tertúlia televisiva o la sèrie documental que d’aquí una dècada veuran a Netflix els nostres fills (si és que existeix Netflix i si és que encara es pot mantenir l’atenció en alguna cosa que duri més de 20 minuts) com nosaltres ara veiem al Canal Historia una bio de Wojtyla.
Entretots
La vida del nostre protagonista potser adquireix ara un nou-vell sentit: defensar el llegat del seu cap, líder espiritual. El d’un teòleg, el d’algú més armat intel·lectualment que el seu successor. Perquè no sigui un mer nom en una llista ni tampoc un Papa que només es recordi per haver renunciat al càrrec. Georg Gänswein va acudir al funeral discret i commogut, amb sotana i roquet. «Va començar a respirar amb dificultat i vam resar. Crec que les seves últimes paraules van ser ‘Déu, t’estimo’», ha dit respecte als últims moments de Benet XVI. Corresponsal en la mort. Però ell, al contrari, no pretén descansar en pau.
El George Clooney de Sant Pere, com el va batejar Vanity Fair (sí, no és per a tant), vol aturar les «calúmnies», mentides i errors que segons ell s’estan proferint. I ho vol fer amb un llibre que sigui explicatiu i definitiu (i supervendes). Haurà de batre’s, si surt aviat, que sembla que sí, a les prestatgeries llibresques amb les memòries del príncep Enric, tot i que el final del gener no és època de grans novetats literàries. Sí, per què no, de grans revelacions. Atents. L’assumpte està megainteressant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
