Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un dia de festa
Fora de càmera, fora del temps present, s’imposa la presència pròxima de l’Holocaust, una ombra que ennegreix tota la pantalla
Es conserva part d’un documental que es diu ‘El Führer obsequia els jueus amb una ciutat’ en què es representa allò que els nazis van anomenar Verschönerungsaktion (‘campanya d’embelliment’) i que va consistir, l’any 1944, en l’execució d’una farsa en la qual els «habitants» del poble de Terezín, a Txecoslovàquia, es van veure obligats a simular una vida normal davant els observadors de la Creu Roja que volien comprovar (¡el 1944!) el tractament que rebien els jueus en aquella ciutat emmurallada que, de fet, era un camp de concentració que els alemanys van rebatejar com Theresienstadt. La iniquitat va ser ominosa, i hi ha dues escenes que ho exemplifiquen. L’assistència a un partit de futbol i un concert de música clàssica en el qual els assistents (mirada perduda, ànima cadavèrica) són empesos a escoltar la simfonia que els regalen els botxins com si es tractés d’una sofisticada cita cultural. Fa feredat observar com aquells que estan a punt de morir (enviats a l’extermini al cap de pocs dies) escolten capcots i vestits com si fos diumenge unes notes macabres, que ho són perquè formen part del teatre de l’horror.
Entretots
Fa poc, s’ha estrenat un altre documental, una joia que es diu ‘3 minuts: una exploració’. Són, com diu el títol, tres minuts en la vida dels habitants de Nasielka, a prop de Varsòvia. És l’any 1938 i un jueu polonès que s’ha fet ric a Amèrica, viatja a Europa per trobar els seus orígens. Filma tres minuts en què hi ha nens i nenes que juguen, homes i dones que surten d’una sinagoga o que compren en una botiga de queviures. La pel·lícula, que en dura 70, només mostra aquests tres minuts i indaga sobre qui eren i què feien (amb la lupa de la memòria dels supervivents, amb la lentitud de qui s’atura davant un passat remot, amb la fixació per la textura de les imatges) aquells que pocs mesos després havien de morir aniquilats a Treblinka. Com diu la directora, Bianca Stigter, tens ganes de dir-los: «Sortiu, fugiu corrents!». Però no pots fer-ho. Són allà i no se’n mouran, encara riallers. I, fora de càmera, fora del temps present, s’imposa la presència propera de l’Holocaust, una ombra que ennegreix tota la pantalla. Ens interpel·len, aquests documents: farsa de la tragèdia, tragèdia amagada en l’escletxa d’un dia de festa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
