Gent de pas

Alguns personatges que nodreixen l’actualitat –afegim-hi les persones que s’han convertit en un mitjà en si mateixes– desapareixeran majoritàriament de les bibliografies en dos o tres segles. O almenys de la conversa ordinària. Aquest portaveu de la comissió parlamentària de no sé què; aquest secretari d’Estat de no sé què més; aquest alcalde ridícul que es manté pel que diu i no pel que fa; aquest jutge que pren decisions inversemblants. Aquest ‘influencer’, aquest ‘youtuber’, aquest presentador masclista, aquest cantant d’un sol èxit que dona la matraca contra «l’onada de comunisme que ens envaeix», etcètera. Oblidin-se. Resulta –i ho sabem– que com a societat estem prestant una atenció desmesurada a l’intranscendent, a l’evanescència, als qui estan condemnat a no deixar cap pòsit en la història.

Ningú parlarà de molts dels que encapçalen el ‘trending topic’ o nien en la cultura del ‘followerisme’. Com va dir Vargas Llosa, si és molt improbable que els primers premis Nobel de literatura tinguin avui un sol lector –mirin de buscar a la llibreria alguna obra de Bjørnstjerne Bjørnson–, imaginin les referències futures de molts i moltes de qui diàriament pugen a la tribuna del Congrés amb pretensions de Juli Cèsar. Condemnats per la història, gens absolts. L’oblit és la condemna.

Vaig acudir fa dies a un concert d’Any Nou a l’Auditori Nacional. El dirigia Josep Vicent, un privilegi a la batuta amb traces d’estrella de rock, una mena de ‘starman’ de la música clàssica que amb la seva ADDA Simfònica de 76 músics va conquerir la capital i va deixar dos dies seguits de «no hi ha entrades» interpretant peces de Ravel, Falla, Sibelius i Xostakóvitx, autors formidables d’obres que omplen auditoris i que ho continuaran fent mentre hi hagi directors d’orquestra com l’alteà, del qual també referenciaran els llibres de música quan les nostres ciutats s’assemblin a la distopia. S’omple un recinte amb Ravel com s’omple Twitter d’‘el Yoyas’. El segle que ve –vaig concloure mentre l’orquestra del mestre alacantí emocionava el pati de butaques– Ravel seguirà omplint auditoris i ‘el Yoyas’ correrà la mateixa sort que Bjørnson. Pobre Bjørnson.

Com a societat, prestem atenció a gent que al desaparèixer no deixarà res, noms propis que passaran per la vida com un trànsit cap a l’oblit i l’evanescència. Un concert que té una partitura que s’interpreta al llarg de segles cavalca el temps i es fa immortal en la versió unamuniana del terme, «l’etern combat per no morir». L’actualitat té data de caducitat; la història, no. ¿Per què, llavors, parem atenció sobre tanta mitjania? Es recordarà Greta Thunberg i s’oblidarà el lluitador del batí i dels cotxes esportius. Es rememorarà el premi Nadal, el campió del Roland Garros i el de la Champions League; Falla i Ravel; fins i tot personatges ficticis com Mr.Tambourine Man, Major Tom i Penélope, que reviu i es panseix sense sortir de l’andana tantes vegades com soni Serrat, un altre immortal.

Notícies relacionades

Serrat, el pas al costat del trobador de trobadors

Carlos Navarro, ‘el Yoyas’: ¿Braç o costella?

¿Quina herència deixaran els del candeler o alguns irrellevants del Govern i de l’oposició que arriben al ‘trending topic’ perquè s’han confós al votar? Ningú recordarà Risto Mejide, ‘el Yoyas’, els contertulians del ‘Sálvame’ ni tres quartes parts de l’arc parlamentari.

Els desconeguts d’avui són els immortals del futur. D’aquests heretarem vacunes, descobriments, invents fabulosos, viatges a Mart, novel·les, pel·lícules, obres d’art formidables, la cura del càncer; noms menys populars que poblaran les enciclopèdies i batejaran fórmules matemàtiques i principis de la física. Hauran passat per la vida amb la brillantor lluminosa i longeva del cometa, mentre que els intranscendents ho faran com el meteorit, rellevant fins que es desintegra, un mer divertiment.