La cançó de Shakira | Un collar d’espines

¿Des de quan l’amor (i el desamor) té a veure amb el bon gust o l’elegància, atributs, a més, tan subjectius? Estar enamorat és viure al fang, quan un és incapaç de desprendre’s d’aquella persona que ho ocupa absolutament tot. Ulls oberts, ulls tancats, sempre hi és. I, quan arriba el desamor, el maleït fang no se’n va fàcilment i sempre en queda alguna resta incrustada que et fa malviure. No hi ha res exquisit a l’amor i a la passió; tot és barroc i opulent, i la caiguda, més estrepitosa encara.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El que ve a continuació no és una defensa de la nova cançó de Shakira, sinó un comentari contra les crítiques. El despit i la venjança es canten, s’escriuen, es pinten i s’escenifiquen des dels temps de la més primària de les expressions artístiques Bàsicament perquè l’amor (i el desamor, la tristesa, la ràbia, la melancolia…) ho és tot, la vida, l’antítesi de la indiferència, que és estar mort en vida. ¿I quants artistes hi ha hagut, hi ha i hi haurà que no s’expressin en clau autobiogràfica? Després hi ha el morbo de l’espectador. Avui estem tots com al pati de l’escola quan es coneixia una traïció amorosa: en grupet i posant-nos les botes. Condició humana.

Una altra dona, d’un altre temps i amb un altre art, Frida Kahlo, va dedicar la part més extensa de la seva obra a parlar de si mateixa. Dels seus dolors i de les seves angoixes, tant físics (pobra dona) com emocionals. ‘Autoretrat amb collar d’espines’ és, potser, l’obra que més ve al cas. 1940, acabada de divorciar-se de Diego Rivera, es pinta a ella mateixa de cara amb un angoixant collar d’espines que s’enfonsa a la seva pell i del qual penja un colibrí mort, i així mostra el patiment i la humiliació que sentia pels enganys de Rivera (un dels dos «accidents» de la seva vida, va dir, tot i que mantinguessin una relació ben particular ja d’entrada, però aquest és un altre tema). ¿Desamor?, ¿despit?, ¿venjança? És un quadro que a mi em sembla preciós; a més, té tocs populars, com els colors vius de la vegetació al fons del retrat, i una mirada en ella que també destil·la força i resistència. Shakira no fa una cosa tan diferent en el que segurament serà un gran èxit a la pista de ball. Es venja públicament, sí, amb ràbia, sí, i així expressa també un dolor profund. Com Frida. Com tants. Tot i que sigui infinitament més bonica la melancolia.